Aquest 8 de setembre, com cada any, milers de criatures han tornat a l’escola a Catalunya. I, com cada any, alguns han plorat, d’altres han corregut, i uns quants han estrenat motxilla. Però enguany, a la xarxa X, ha estat una motxilla en concret la que ha despertat la irascibilitat de molts usuaris. No era una motxilla qualsevol: era una motxilla del RCD Espanyol. I el nen que la duia era el fill petit de l’Esther Niubó, actual consellera d’Educació del Govern de la Generalitat.
La consellera, en un gest humà i familiar d’aquells que els polítics de tot color acostumen a fer amb més o menys traça, va compartir una fotografia on apareixia caminant cap a l’escola amb els seus dos fills. Una posta en escena discutida per molts, doncs no sembla projectar una realitat gaire propera a la de moltes famílies humils del país. En adició, les reaccions a la xarxa aprofitaren per criticar la gestió educativa del Departament, la precarietat d’algunes escoles, la manca general de recursos o fins i tot la poca visió estratègica del model pedagògic imperant. Crítiques legítimes, i en molts casos encertades. També el fet que el més probable és que la família de la consellera no sigui usuària de l’escola pública (suposicions, en aquest cas).
Deixant de banda els diferents enfocaments per a la crítica social i política que un polític ha d’assumir en el moment en què exerceix com a tal en l’esfera pública, sobta que hagi sigut un altre element, en principi no polític, allò que hagi acabat d’encendre més les reaccions d’alguns usuaris. El fill de la consellera, tal i com deduïm per la seva motxilla, és seguidor periquito. I aquesta figura infantil ha esdevingut un element per a la perversió de les crítiques a la figura de la consellera. Comentaris com “el pitjor de viure en la Catalunya del PSC és estar governats per periquitos”, “motxilla de l’Espanyol i sabates de meuca”, o “ahora sabemos el motivo por el cual la educación en la Catalunya del PSOE es cada vez peor: son periquitos”, entre molts d’altres, així ho mostren.
Imaginem per un moment que la motxilla, en comptes de ser de l’Espanyol, fos de l’equip hegemònic a Barcelona i Catalunya (ja sabem quin). Tic tac, tic tac… Ja? Efectivament. La mateixa fotografia, amb les mateixes persones, probablement hauria rebut crítiques de caire polític o estètic, però en cap cas s’hauria instrumentalitzat el nen ni la seva motxilla per atacar la consellera. I tot plegat, sense saber si aquesta família escolaritza la canalla en centres públics o privats/concertats, doncs aquesta informació no és pública. El que ha passat, en canvi, evidencia com determinades identitats no hegemòniques poden ser utilitzades com a pretext per al linxament públic.
I sí, podem no estar d’acord amb les polítiques de Niubó. Podem criticar la gestió del Departament. Podem exigir més recursos, més coherència pedagògica, més escoles públiques i més fermesa en la defensa del català, per citar només alguns exemples que generen un ampli consens. Però aquells i aquelles que justifiquen l’atac a una servidora pública a través de la figura del seu fill petit pel fet de ser periquito, o per qualsevol altre tret que el defineixi dins una identitat no hegemònica, tenen un problema que cap inversió milionària ni cap reforma estructural de gran abast podrà resoldre. Se’n diu manca d’educació i respecte. Uns valors que s’aprenen tant a les aules com al carrer i a casa.
El problema, per tant, no és ni del sistema educatiu, ni de la consellera de torn. Perquè si una dona no pot compartir una foto amb els seus fills sense que s’instrumetalitzi la figura del seu nen petit portant un escut de l’Espanyol per atacar la seva figura política, potser cal revisar no només el sistema educatiu, sinó també el sistema ètic i emocional de molta gent.
Les escoles, per cert, comencen el curs amb reptes reals, com la manca de personal docent en algunes especialitats, l’infrafinançament crònic de l’educació pública, l’augment de la complexitat a les aules per la diversitat socioeconòmica i cultural, la necessitat de reforçar l’ús del català com a llengua vehicular o la gestió emocional i mental de l’alumnat, per citar-ne alguns dels més recurrents. Una abraçada ben gran a
tota la comunitat educativa, especialment a tots els nens i nenes que seran el futur d’aquest país, independentment dels escuts de la seva motxilla.
Polícrates