I si li demanem a la Sara acabar la feina?
L’RCDE devem ser el club amb el batibull de fites històriques més estrambòtic de l’Univers conegut i la resta de multiversos.
Aviam, dilluns (jugar diumenges a les cinc o les set forma part d’un passat massa llunyà) vàrem veure l’expulsió més ràpida en un partit de LaLiga(demierda) -dos minuts i quaranta-vuit segons- (també tenim la primera) i vam assolir la ratxa més llarga de partits sense guanyar des d’un inici d’any. Que les podem afegir a la col·lecció de primer gol a les competicions de lliga i copa, a la ratxa més llarga de partits sense perdre en competició europea, no guanyar un títol europeu tot i no haver perdut cap partit (arribant a la final) en temps disputat i una reguitzada més.
El problema és que sembla que com a club volem que tothom recordi aquesta temporada com aquella en què vàrem dilapidar una de les millors primeres voltes (ho hem fet més d’un cop) en què el més fàcil era garantir la classificació europea acabant demanat el final de la temporada per no acabar baixant; una nova epopeia perica del paradís perdut.
I ara ja no juguem a tractar d’esbrinar qui és un estafador més gran, si en Chen o en Pace, ara ens debatim entre si fer fora Manolo González seria útil o amb la plantilla actual i la seva dinàmica no serviria de res. En les converses a coberta, amb les ampolles de rom circulant amb més alegria que la pilota en un partit de la nostra segona volta, hi ha qui creu que el crèdit fa massa que se li ha acabat a en Manolo (i gràcies per la feina feta) i que cal un cop de timó i qui creu que ara per ara (i sabent la gasiveria de la propietat) que siguin els que han dut fins l’abisme qui aconsegueixin no fer-nos caure. El que és innegable és que un nou descens seria la crònica definitiva d’una mort sense retorn.
I al bell mig d’aquesta conversa mentre van sortint noms com els de Javi Chica, Sergio García -el nostre exjugador, no el golfista que amb aquesta directiva…-, David Vidal (sempre en el nostre equip), Pandiani -que sembla estar com un llum-, Pochettino i Zabaleta (que dilluns eren a l’RCDE Stadium), Arrasate (que només podria venir a partir de la temporada vinent), Aguirre («buen trabajo hijos de puta») o el de la Sara Monforte.
I, aviam, qui sotasigna ha sigut un defensor d’en MG en tot moment, però si cal sacsejar l’arbre per a poder recollir els fruits, tornem a fer història i siguem el primer equip a la lliga espanyola (a europa ja se’ns hauria avançat l’Union Berlin) a tenir una entrenadora (dona). Que gestioni aquests cinc partits que resten, assolim la permanència i en silenci comencem de bell nou. I, ben mirat, seria una gestió purament perica per després trobar-nos amb la disjuntiva de decidir de quin primer equip ha de fer-se càrrec la propera temporada. És cert que mentre al primer equip masculí li queden cinc partits agònics, al femení li’n queden quatre, però la feina ja la tenim enllestida.
I fóra bo, intentar evitar que aquell que va treballar a Lehman brothers fins el 2006 no sigui el primer màxim mandatari en baixar els seus dos equips a segona en un mateix any! I signar la permanència (41, 42, 43 punts? Quants caldran enguany?) sense retre un homenatge al gol de Coro davant la Real Sociedad com ara farà vint anys. I un cop assolida, no caiguem en la temptació de tornar a envair el camp, això quedava bé, fa set temporades, també davant l’equip txuri urdin, per tornar a Europa de la mà d’en Rubi; que seria l’avantsala d’un estiu que ens mostraria les esquerdes internes de la gestió de la nostra entitat, perquè sóm l’Espanyol i això ens treu la nostra vida.
Ara sortiran les veus «informades» a afirmar que el vestidor no és pas una pinya com ens volen fer creure al voltant de la figura d’en Manolo González, o com bé diuen els companys d’Alternatius, el vestidor ha passat de ser «El calderó del caos» a una olla de grills. Sigui com vulgui, segur que dins del club se sent la psicofonia «tintiniana» del «Olemos a muerto…», qui no ho pensaria després dels 6 de 48? Cal sortir de les sorres movedisses on som immersos. I no, ara no toca parlar dels punts que els arbitratges ens han pispat; si un cas, tenir-ho present i recordar que ja ens van baixar (perquè ho volien) per estar previnguts per la duresa de la tasca que encara tenim al davant.
A qui veieu dirigint aquests cinc últims partits per arribar a bon port?
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts