Antifeixisme selectiu: la doctrina Loaiza aplicada al món perico

Hi ha una línia molt fina entre el periodisme combatiu i el cunyadisme d’esquerres amb
compte verificat. És el cas Fonsi Loaiza. Aquesta línia s’ha anat esborrant tuit a tuit fins
a convertir-se en una pràctica que ja no busca escatir responsabilitats ni fer llum, tal
com s’espera d’un periodisme compromès, sinó apuntalar un prejudici. Aquell que
retrata el RCD Espanyol i la seva afició com un col·lectiu essencialment sospitós.

El currículum de Loaiza és conegut. Periodista i investigador, doctor en comunicació,
autor d’assaigs sobre el poder, el futbol, la corrupció, el masclisme. Fins aquí, tot bé. El
problema no és l’agenda, la qual compartim, sinó el mètode. És a dir, la facilitat amb
què una anècdota es converteix en doctrina i un element fora de context en prova
definitiva. El resultat és una mena d’“antifeixisme” prêt-à-porter que, a l’hora de la
veritat, és més pericofòbia que una altra cosa. I, com acostuma a passar amb els
productes prefabricats, ni alimenta ni nodreix el debat públic. És insubstancial.

Repassem el patró, perquè és persistent i pedagògic. Quan un aficionat llença una
ampolla (un acte individual, condemnable i sancionable) Loaiza respon amb una
narrativa total d’“estan protegidos y no les pasa nada”, i remata titllant d’“energúmen”
l’entrenador de l’Espanyol, Manolo González, per suposadament “excusar” uns “ultras
fascistas” que ell mateix etiqueta sense base. Però l’ampolla la llença una persona
ubicada just al cantó oposat de la grada d’animació, on efectivament sí hi ha alguns
elements ultres, i González no excusa res, simplement contextualitza les provocacions
prèvies de Gazzaniga, que ell sap perfectament d’on venen. Convertir això en apologia
és fer trampes amb el llenguatge i, sobretot, amb els fets.

El segon moviment del “mètode” és la connexió forçada. Un acte puntual en un espai
privat, com la presentació a l’Antiga Fàbrica Damm del llibre d’un conegut perico
(exlíder del que fou en el seu moment el principal partit de l’extrema dreta a
Catalunya) apareix empaquetat per Loaiza com si hagués comptat amb la
“connivència” del club, tot i saber que el RCDE no hi tenia cap vinculació. Durant l’acte,
alguns habituals del folklore reaccionari van proferir crits d’apologia nazi, fet que
provoca la denuncia i condemna des de moltes esferes de l’entorn perico. Si bé és cert
que alguns periodistes van donar-hi legitimitat a l’acte amb la seva desafortunada
presència, d’aquí a atribuir-hi implicació institucional hi ha un abisme. La diferència es
veu quan comparem maneres de treballar. El periodista Jordi Borràs, referent en
l’anàlisi de l’extrema dreta, va abordar aquell episodi amb el rigor que cal exigir,
identificant l’autor dels crits de manera individual i, el més significatiu, retuitant un
compte antifeixista perico que també denunciava els fets. Aquesta és una bona praxi.
Separar responsabilitats, evitar generalitzacions i donar visibilitat a les veus
antifeixistes del món perico, en lloc de convertir-ho tot en munició per a un relat
preestablert.

Un tercer pas, més pintoresc, és el malabarisme sentimental. Posar al mateix pla uns
insults a Piqué, reprovables al mateix nivell que qualsevol insult a un estadi, i la feina
mèdica de la seva mare atenent i salvant la vida a un aficionat perico que havia resultat
ferit greument en l’atropellament del derbi a Cornellà la temporada 2024/2025. No hi
ha cap relació entre una cosa i l’altra. Una és un comportament inapropiat a la grada, i
l’altra és l’exercici exemplar d’una metgessa. Barrejar-ho per extreure’n una conclusió
moral sobre tota una afició és, simplement, forçar els fets fins a fer-los dir el que no
diuen. Són coses diferents. Punt.

Un altre element, realment delicat, és l’acusació lleugera a joves jugadors quan
expressen opinions sobre temes socials que els toquen de prop. És el cas d’Omar El
Hilali, un jove de vint-i-pocs anys, nascut a l’Hospitalet i fill de migrants marroquins,
que parla sovint amb una naturalitat desarmant sobre integració, estigma i pertinença.
En una entrevista llarga i matisada, El Hilali explicava que la majoria de migrants venen
a guanyar-se la vida honestament i que massa sovint tot un col·lectiu queda tacat per

les actituds d’una minoria. Ho deia amb el bagatge de casa seva, del seu entorn i
d’històries viscudes de ben a prop. El problema arriba quan d’aquesta entrevista se
n’arrenca un sol tall i es presenta com si fos la prova que “compra el discurs de
l’extrema dreta”. Sense context, sense escoltar la resta de l’entrevista i sense tenir en
compte la trajectòria personal d’un nano que sap perfectament què és que et mirin
malament només per l’aspecte o el cognom. Això és exactament el contrari del que
hauria de fer algú que presumeix de combatre relats tòxics. No és denúncia, és
manipulació, i el resultat és que un jove que parlava des de l’experiència i la
vulnerabilitat queda exposat i caricaturitzat. Si realment volem que els joves
futbolistes parlin sense por sobre qüestions socials, cal deixar espai per als seus
matisos i aprenentatges. Convertir una frase en dogma, o en prova d’adhesió
ideològica, és un càstig per a la sinceritat i un incentiu perquè callin. Que jugui a
l’Espanyol no hauria de ser mai el pretext per llegir el que diu amb ulleres de sospita.
És una premissa elemental que, segons qui, només recorda quan li convé.

A aquest esquema s’hi afegeix una altra pràctica recurrent, la que converteix una
escena irònica i humorística en matèria inflamable. És el que va passar amb Pere Milla
després de participar en una edició especial del programa d’humor Perico que vola.
Durant l’espectacle, un espectador va fer una pregunta evidentment humorística sobre
a quin jugador del Barça trepitjaria, i Milla va seguir el joc dient que trepitjaria Yamine
Lamal. Els presentadors ja van advertir, mig en broma i mig en serio, que algun mitjà
aprofitaria aquell gag per manipular-lo. El que no podien preveure és que qui ho faria
no seria un mitjà culer ni sensacionalista, sinó el mateix Loaiza, in the flesh. Un parell
de dies després, una fotografia de Milla amb l’alcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol,
feta aleatòriament a una Cavalcada de Reis, es convertia en combustible per a un tuit
que suggeria una mena de connivència ideològica entre un gest espontani, una broma
d’escenari i l’afinitat política d’un tercer. Aquesta manera de construir relats a partir de
casualitats socials, gags descontextualitzats o fotos de compromís mostra fins a quin
punt Loaiza no busca descriure fets, sinó alimentar un fil narratiu que ja porta escrit
abans de mirar què ha passat. I en som ben conscients que Albiol és una figura política
que promou discursos xenòfobs i excloents. Precisament per això, centrar el focus en
l’anècdota d’una fotografia casual amb Milla, en lloc d’afrontar el contingut real del
seu missatge polític, és pura demagògia. Reduir el debat a una imatge fortuïta, en
comptes de qüestionar les implicacions dels seus posicionaments públics, no només
desvia l’atenció del que és substantiu, sinó que contribueix a construir relats forçats o
malintencionats que trivialitzen allò que realment importa.

Tot això es fa especialment agre quan apareix una constant que es repeteix sempre en
la mateixa direcció. Quan el relat exigeix soroll, hi ha soroll. Quan el relat exigeix
silenci, s’imposa el silenci. Un dels episodis més flagrants és el que va patir Daniela
Caracas en un derbi femení, amb tocaments explícits i un insult LGTBI-fòbic en directe,
visibles per tothom i enregistrats sense marge d’interpretacions. El cas reunia tots els

elements que Loaiza sol convertir en campanya: violència sexual i LGTBI-fòbia, agressió
sexual, discriminació, poder esportiu, desigualtat i un entorn mediàtic disposat massa
sovint a mirar cap a una altra banda. En qualsevol altre context, hauria estat munició
per a un fil de condemna, una denúncia enèrgica i una lectura política del que implica
que una jugadora se senti amb prou impunitat per agredir-ne una altra a la gespa. Però
aquí el volum baixa fins a desaparèixer. La jugadora agressora porta la samarreta
adequada i l’agredida no forma part del relat útil, i de sobte tot allò que teòricament
és intolerable esdevé secundari o directament invisible. És en aquesta absència
calculada on es veu la costura del compromís impostor. La indignació és disponible
quan reforça la tribu i s’apaga quan la comprometria. El compromís de veritat exigeix
coherència, fins i tot quan incomoda. L’oportunisme no.

I aquí no es tracta d’exculpar res ni ningú. L’Espanyol, com qualsevol club amb molta
massa social, té llums i ombres. Hi ha racisme, hi ha masclisme i hi ha violència al
futbol, i això inclou el RCDE com inclou la resta. També hi ha feixistes a l’entorn perico,
no és cap secret, es veuen i es fan notar, ocupen espais quan poden i intenten
convertir episodis concrets en aparador. No cal disfressar-ho de marginalitat ni fer
veure que no hi són. Alhora, és just reconèixer que, encara que l’organització per
plantar-los cara sigui irregular i sovint poc estructurada, hi ha una voluntat clara de
denúncia, hi ha veus que no callen i hi ha aficionats que es posicionen obertament
perquè a la seva grada no s’hi normalitzi el feixisme. També hi ha decisions
institucionals que, amb encerts i errors, han sancionat i identificat responsables quan
ha calgut. Tot això forma part de la mateixa realitat i s’ha d’explicar amb la mateixa
franquesa amb què denunciem les ombres. Perquè la criminalització col·lectiva no
només és injusta, també és útil als qui volen capitalitzar el victimisme i presentar-se
com perseguits. El que cal és nom i cognoms, context i perseverança, i una posició
clara que no blanquegi els qui s’apropien de l’escut per fer soroll. L’estigmatització
d’un col·lectiu sencer no és una solució, és gasolina per al feixisme, l’alimenta i el fa
créixer precisament en els espais on volem reduir-lo.

La tesi, doncs, és incòmoda però necessària. Ningú com Fonsi Loaiza ha aconseguit la
proesa d’aconseguir la desautorització transversal tota de l’afició perica (tant de
segments d’esquerres com de dretes), cadascú pels seus motius, però tots coincidint
en el diagnòstic metodològic: manca de rigor i d’honestedat analítica. L’etiqueta
“antifeixista” exigeix deures tals com verificar, acotar, contextualitzar, distingir autor i
col·lectiu, escoltar, corregir. Quan el que hi ha és anècdota amplificada, moralina i una
passió irresistible per colar l’Espanyol com a diana recurrent, allò no és antifeixisme, és
obsessió antiperica. I, de propina, és injust amb els pericos antifeixistes que, quan
veuen aquests tuits, pensen: “Carai, aquest se suposa que és dels nostres?” I el drama
és que, a més d’injusta, aquesta estratègia és tan poc útil que acaba treballant a favor
dels qui diu combatre.

Algú dirà que exagerem, que la xarxa és així i que no cal demanar-li més. Discrepem.
Precisament perquè la xarxa amplifica, cal exigir-hi més. Perquè, si no, convertim la
denúncia en entreteniment lligat a crítiques sectàries. I llavors el periodisme, aquest
que fins i tot alguns diuen practicar amb l’etiqueta de “combatiu”, es degrada en un
producte de consum ràpid on l’únic criteri és el clickbait amarillista.

Hi ha una manera més adulta d’afrontar-ho. Reconèixer que el futbol és un camp de
batalla cultural on conviuen pulsions tribals i lluites socials, i que només podem
guanyar-ne alguna si som capaços de teixir aliances honestes. Això vol dir, per
exemple, que quan un club actua contra el racisme, se li reconegui; que quan un
col·lectiu intern planta cara a un grup nazi, se l’amplifiqui; que quan hi ha una agressió
masclista o LGTBI-fòbica, es denunciï sempre, amb la mateixa contundència i sense
mirar el color de la samarreta.

El cunyadisme d’esquerres existeix i Loaiza n’és un bon exemple. Agafa un cas aïllat, el
converteix en teoria general i l’adoba amb un discurs moral que ignora tot allò que no
li encaixa. És un mètode còmode i viral, però profundament injust. Sobretot amb els
periodistes i aficionats que treballen contra el feixisme i que, sovint en silenci, intenten
mantenir les grades netes d’odi i violència. Convertir aquesta feina en soroll de fons és
un error que desmotiva, apaga aliats i afavoreix justament els qui s’haurien de
combatre.

Si de veritat es vol fer retrocedir el feixisme i no pas guanyar visibilitat a xarxes, cal un
altre tipus de feina. Cal rigor, cal paciència i cal valentia per mirar cada cas amb matís,
encara que el matís no sigui viral. Cal assumir que la denúncia no pot dependre de quin
escut porti cadascú, ni de si aquell episodi encaixa o no en un relat preestablert.
L’antifeixisme real demana constància, criteri i una coherència que no canviï segons la
samarreta que hi hagi al davant. Continuar utilitzant l’etiqueta d’antifeixista per atacar
sempre els mateixos i callar quan toca parlar només genera més soroll i menys veritat.
I en un debat públic cada dia més crispat, potser és hora de deixar els titulars fàcils i
començar a parlar amb un mínim de responsabilitat.

“El Sentinella del Greuge Blanc-i-Blau”