Hi ha qui afirma que el nom no fa la cosa; però la realitat humana ens demostra que no és pas cert: tard o d’hora a tot ésser humà, els progenitors o la tribu, li acabaran atorgant un nom. I com bé saben les persones que lluiten per a canviar l’statu quo: allò que no es nomena no existeix.
Coincidirem, per tant, que dir les coses per seu nom i dir bé el nom és important.
La imatge superior és un bon exemple per palesar el problema del periodisme (sic) esportiu a casa nostra: el bufandisme o exclusivitat ideològica excloent.
Club Esportiu Europa.
No parlem del nou equip del veïnat que s’ha apuntat al torneig del barri (que també mereixeria respecte), parlem d’un equip històric del futbol català (fundador de la Liga, campió del Campionat i la Copa Catalunya, subcampió de la Copa del rei…); això, emperò, no és prou perquè en un mitjà de comunicació esportiu català li escriguin de forma correcta el nom.
Hi ha qui dirà que en faig un gra massa, que escriure això és tenir cua de palla (quelcom molt habitual, segons els mateixos, d’un altre equip que comparteix colors amb els escapulats); però no pas. És voler, demanar, exigir respecte vers els equips catalans perquè Catalunya és més, molt més!, que un únic club.
Només aquells que entenen l’esport català sota l’única visió del prisma blaugrana no poden, perquè no volen, veure el problema: tot allò que surt del seu propi marc existencial és secundari, superflu i innecessari (i semblaria que el volen, també, inexistent).
No és pas una errada sense importància, és una errada simptomàtica de la malaltia que pateix l’esport català: el nacionalbarcelonisme.
El nom importa. Les coses han de ser anomenades i han de ser ben anomenades.
La seva visió de l’esport a Catalunya es basa en el supremacisme.
Des de la seva òptica periodística, i de la societat que ho interpreta de la mateixa manera, la informació esportiva es basa en un únic esport concepte: barça; tota la resta és, si no indigne, sí superflu, anecdòtic, folklòric i sense importància.
L’Europa, el Palamós, el Sabadell, el Júpiter, el Martinenc, la UESA, el Nàstic, el Lleida, el Girona (ja no diguem l’RCDE), etc., si parlem de futbol però si ampliem la mirada a d’altres esports seria igual, o pitjor!, són els nadius vistos pels colonitzadors.
No dubto d’un fet: per ells, l’esport català seria perfecte en el moment en què hi hagués un únic equip, el d’ells, i la resta hàgim desaparegut.
Els noms importen; per això cal dir les coses pel seu nom: Catalunya és molt més que un únic club.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Dins de la mateixa cosmovisió excloent i supremacista es trobaria l’estúpida i denigrant actuació del Yeray Pedret (li hauríem d’escriure el nom, si tinguéssim la seva mateixa falta de respecte, amb minúscules), l’speaker de la cursa trial d’aquest cap de setmana a Sant Esteve de Palautordera, que va denigrar al segon classificat per dur la samarreta dels Runners Espanyol.