“Els enemics dels meus enemics són els meus amics”. Això afirma un conegut adagi, amb sembla que cert origen en les matemàtiques, i tot i que moltes vegades, i no només en les “petites històries personals” sinó fins i tot en la diplomàcia, se n’ha fet ús, i abús, pot comportar el risc de trobar estranys companys de llit. I això és el que es tornà a veure i viure el proppassat diumenge dotze de gener i que es podria tornar a viure el proper 21 de gener en l’anada dels quarts de final de la copa del rei.
Ho diré de forma clara i concisa: no m’agrada gens. Com aficionat del RCDEspanyol sóc perico. I punt. No cal cercar altres epítets per adjectivar-me. I el que està clar és que no puc sentir filiació vers un equip amb què no em vincula res. Algú tractaria de fotre-hi cullerada afirmant que ens “uneix” el nostre enemic; però, en realitat, els uneixen més coses a ells que no pas a nosaltres. I per què? Doncs perquè tots dos són responsables de l’actual situació general del futbol espanyol (cal diferenciar les pèssimes gestions individuals de cada club i el nepotisme endogàmic que ells exerceixen); perquè tots dos clubs es creuen la “tribu elegida” i ens miren a la resta com a detritus innecessaris, fet que es palesa en el comportament que demostren (i encara amb més desvergonyia en el cas dels “blancs”; perquè mai ens hem fet favors, ni espero que ens els fem; perquè no tenim, realment, res en comú. Així que no la teoria dels amics es desmunta. En el fons, com un diu un famós càntic: “merengues i culers la mateixa merda és”.
I ara que citem el càntic podríem plantejar-nos perquè es cantà tan, aparentment, poc durant el passat partit (i, segons afirmen alguns, hi havia qui volia que s’evités). Possiblement no es cantà poc sinó que la sensació pot anar per sectors i pel fet que un dels grups d’animació seguí per la senda de recordar el nostre rival ciutadà. I, si igual que no trobo necessari cridar “puta barça” quan no juguem contra ells, sí el trobo necessari quan ho fem; i ara, canvieu barça per madrid i tindreu la mateixa frase i amb la mateixa validesa. Si ens permetem el luxe, o la mala educació o la catarsi col·lectiva de l’opiaci popular, d’insultar (quasi) tots els rivals, per què no fer-ho també amb aquest grup envilit de creguts?
Molt ens havia costat treure’ns l’etiqueta de “minibernabéu”, però sembla que tornem a caure en el parany, i l’excusa de la recaptació no és l’única resposta vàlida, i patim, novament, que aquesta xusma es passegi per casa nostra com si fos el seu mas particular. No podem permetre esdevenir real que “de fora vindran i de casa et cardaran”; qui vulgui animar el real madrid que es faci madridista i els vegi a ca seva. Poden tractar de justificar-ho amb una colla d’excuses, però ni perimerengues ni periculers, només volem pericos. Tot i que alguns, no sé per quins set sous, ho desitgen, no ens faran combregar amb les rodes de molí de la suposada amistat entre pericos i merengues. Si he d’odiar algú en el món del futbol, està clar que com a perico ho faré vers els culers; ara bé, si algun equip l’ha de seguir de ben a prop, no cal dubtar gens que ha d’ésser el dels merengues.
És per tot això que fóra bo que Cornellà-El Prat tornés a lluir com el que és (hauria d’ésser): el feu dels pericos on es celebra la joia del sentiment d’ésser del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
A mi no em molesta tenir merenges el dia k juguem contra ells a casa, o culers o betics o de qui sigui. M’encantaria formar part d l’afició mes tolerant d la lliga (com passa a les competicions d bàsquet). Però això ja no passa ni entre nosaltres!
Benvolgut Pep Ros,
Tal vegada no he sabut plasmar clarament la tesi central de l’article (no podem obviar el títol «sensacionalista»).
El problema no rau tant en el fet que aficionats d’altres equips puguin veure futbol en el nostre estadi sinó en el fet que aquests es comportin sense educació o que sembli que els hem de rebre com els nostres amics quan són una afició rival. Dins d’aquest sac també cal incloure aquells que senten l’RCDE com «el segon equip», ho sento, però per a mi «o ets perico o no ets perico» (tot i que puguis tenir certes simpaties).
Està clar que si nosaltres mateixos omplissim el nostre estadi, més difícil seria veure aquestes situacions.