El 19 de febrer passat es va celebrar, com cada any, el Dia Internacional contra l’Homofòbia en l’Esport. Una de les absències més clamoroses ha estat, molt a desgrat nostre, la del RCD Espanyol. I encara ho va ser més tenint en compte que en els últims tres anys hi havia donat suport. Una desaparició que ràpidament va suscitar una inquietud generalitzada entre els membres del grup que de seguida vam començar a preguntar-nos el perquè d’aquell silenci fred, tractant de buscar una explicació plausible a l’inexplicable. On és l’Espanyol? Per què no hi és?
Renunciar a seguir reivindicant-ho podria ser entès com un anem bé, i no, no anem pas bé, encara queda molt camí per fer. Pocs dies abans, sense anar més lluny, durant el derbi, vàrem tornar a escoltar a l’estadi l’habitual i vergonyós càntic homòfob contra Piqué, amb Shakira i Wakaso pel mig, què s’hauria de desterrar definitivament.
Arribarà el dia que la graderia deixarà de llançar insults homòfobs a jugadors i àrbitres? Perquè això acabi passant és necessària la implicació activa del club impulsant campanyes de sensibilització per lluitar contra l’homofòbia, enviant missatges clars a l’afició i adoptant mesures contra aquests insults. Cal fer un esforç per aconseguir una societat més respectuosa, ja sigui a l’estadi o al carrer. En aquesta lluita ens hi trobaran i serem aliats. Perquè com diu la màxima: «L’única lluita que es perd, és la que s’abandona»
Nobody
