Grup de Treball Historylab RCDE
El passat 22 de gener de 2023 es feia pública la vandalització soferta per la placa d’homenatge a l’emblemàtic estadi de Sarrià, que tot just havia estat inaugurada en un acte institucional amb participació del Club i de l’Ajuntament. Una acció que suposà la sostracció de la placa d’homenatge i una pintada en esprai sobre la superfície d’acer Corten on es podia llegir “Perico, recuerda, que eres una mierda”. No es tractava, malauradament, del primer atac rebut. Dos mesos abans, als pocs dies d’haver-se instal·lat, la mateixa placa havia estat destrossada a cops de mall, malmesa la seva cimentació i pintada la base amb la frase “Pericos fora de BCN”. Una acció descoberta el 24 de novembre de 2022.
Sense entrar a valorar els lamentables atacs ideats des de la més absoluta i negligent intolerància, ens agradaria pronunciar-nos sobre algunes qüestions que guarden relació no tant amb aquests fets concrets, que també, sinó amb el seu context global.
La instauració de l’esmentada placa en l’espai públic barceloní té per objectiu mitigar el greuge que implica que la segona institució esportiva més important de la ciutat i del país, si més no a nivell quantitatiu, no tingui un espai memorial mínimament decent en honor a l’espai que fou casa seva durant bona part del segle XX. I és que el rol que hi juga l’Espanyol en aquesta ciutat i en aquest país és notablement minoritari. Així ho és a nivell mediàtic, cosa sobre la qual hi ha un clar consens, com així es reconeix també en l’àmbit polític. L’Espanyol té una mínima presència en medis, i una escassa incidència en l’àmbit polític. Dos camps que, per cert, estan connectats de múltiples formes.
Tanmateix, si furguem una mica en profunditat per saber quin és el paper que la institució blanc i blava té en relació als discursos sobre el passat, la cosa pot ser encara pitjor. En aquest sentit, és ben fàcil identificar els següents dos elements:
1. El total desconeixement de la relació de l’Espanyol amb els diferents processos socials i culturals esdevinguts en la ciutat i el país.
2. La nul·la incidència del club en la memòria de la ciutat.
Potser sembla un xic maximalista proferir al clàssic lema que diu que qui controla el present controla el passat. En aquest cas, però, “se non è vero, è ben trovato”. I és que, deixant de banda la inexistència de recerca historiogràfica de caràcter científic que hagi de vetllar per analitzar la relació de l’RCDE amb la societat que l’envolta, allò que propicia el menysteniment institucional del club i de la seva memòria al territori està directament relacionat amb el paper perifèric que aquest hi juga a nivell polític i mediàtic. Dit d’una altra manera. Si l’Espanyol no pinta res en el present, menys pintarà la presència del seu passat en aquest present.
I és que, senyores i senyors, aquí d’allò que es parla és de fer memòria, és a dir, d’establir mecanismes de connexió amb el passat per tal que aquest es faci present. I, tot i tractar-se d’una memòria perifèrica i descaradament minoritzada (una memòria subalterna, que diria la sociòloga argentina Elizabet Jelin), la memòria de l’Espanyol en general, i la de l’estadi de Sarrià en particular, agradi o no, formen part de la memòria col·lectiva de la ciutat i del país. Correspon, per tant, als poders públics, vetllar perquè aquesta memòria sigui coneguda, respectada i dignificada.
Tal i com demostren diversos exemples internacionals, un procés de memorialització acostuma a venir precedit de l’empenta cívica d’aquells col·lectius que lluiten per la implementació d’unes polítiques públiques de memòria que dignifiquin el passat que reivindiquen, permetent així superar la situació de subalternitat on s’hi ubica la seva memòria col·lectiva. Un procés que podria haver-se encetat al respecte de l’Espanyol i la ciutat de Barcelona a través de les iniciatives emergents sobre la memorialització de l’estadi de Sarrià.
Consti que la nostra visió és totalment externa i desvinculada de qualsevol dels protagonistes implicats en el procés, però ens atreviríem a apuntar que les diferents accions polítiques i mediàtiques que s’han projectat del procés de memorialització de l’estadi de Sarrià, no formen part d’un procés que hagi tingut en compte els tempos a mig i llarg termini ni la gran varietat de potencials agents a implicar.
D’una banda, la tasca encetada pel club i la Fundació des de fa uns anys, que ha desembocat en la inauguració de la placa vandalitzada esmentada amb anterioritat. De l’altra, la campanya promoguda des d’un mitjà de comunicació que apareix en paral·lel a l’inici de les diferents accions impulsades pel club. Dues iniciatives que empenyen de manera divergent cap a, suposadament, un mateix objectiu.
Una d’elles, la del club, porta ja un cert recorregut, i té en la figura del popular Alberto Fernández Díaz el nexe amb l’acció política. I és que ja en un llunyà consell plenari del Districte de Sarrià-Sant Gervasi el Desembre de 2012, el PPC presentà un prec amb l’objectiu de dignificar la memòria de l’estadi de Sarrià, substituint la senzilla placa existent en aquells moments per una amb pedestal i contingut de referència. Prec acceptat per part del govern municipal, aleshores en mans de CIU. No serà, però, fins poc més de quatre anys després, quan de la mà del propi Fernández Díaz, i com a resultat d’una Declaració Institucional aprovada en el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona el 31 de març del 2017, que la instal·lació de la placa mural als jardins de l’antic estadi de Sarrià rebrà l’impuls decisiu.
L’altra, una iniciativa privada promoguda recentment des del Diari La Grada i articulada a través de la “Plataforma Memorial Estadi de Sarrià”, ha trobat en la figura d’Eva Parera i de Valents, una força política amb incidència residual, el canal per tal d’exercir certa influència en l’acció política. Així, fou també acceptat el prec presentat per aquest grup polític en plenari del Consell Municipal amb l’objectiu de trobar un espai on poder dignificar la memòria de l’estadi de Sarrià. Quelcom que succeïa un 28 d’octubre de 2022, coincidint amb l’efemèride considerada com la data fundacional de l’Espanyol. Val a dir, a favor d’aquesta segona iniciativa, que planteja un model més obert en què s’ha convocat una mena de procés participatiu on diferents persones han proposat les seves idees per al potencial memorial.
Dèiem, doncs, que l’escassa incidència de l’Espanyol en matèria política i mediàtica dificulta el seu protagonisme en els discursos que vinculen el passat de l’entitat amb el present de la ciutat que l’ha vist néixer, créixer i consolidar-se com la institució esportiva capdavantera que és avui dia. I, davant aquest context, no sembla que la cosa hagi de canviar. L’acció realitzada des del propi club es limita a aprofitar l’ascendent polític que algun insigne perico pot tenir dins el seu partit i dins la política municipal, com és el cas de l’Alberto Fernández Díaz, membre de l’actual Patronat de la Fundació. L’acció privada que s’ha vehiculat a través de la “Plataforma Memorial Estadi de Sarrià”, per la seva banda, tampoc representa a nivell polític cap salt qualitatiu al respecte de la iniciativa del club. I és que, més enllà d’ideologies, Valents, el partit que ha donat aixopluc a la proposta, no sembla tenir la capacitat per a sostenir-se en un futur pròxim. A més, costa de creure’s el paper de l’Eva Parera, una persona sense cap tipus de vinculació emocional amb l’Espanyol erigida sobtadament com l’estendard polític d’aquesta iniciativa.
Com a coneixedors de l’estructura i forma que pot arribar a desenvolupar un procés de memorialització en clau més genèrica, ens atrevim a preveure un escenari no gaire esperançador. Amb l’actual estratègia atomitzada en dos línies sense interconnexió mútua, on el poc pes polític dels interlocutors implicats augura una molt modesta projecció institucional, difícilment la memorialització de l’estadi de Sarrià passarà dels compromisos més bàsics per part del poder públic municipal. Resulta simptomàtic que a dia d’avui (9 de febrer de 2023) encara no s’hagi reposat la placa sostreta durant la vandalització del dia 22 de gener i que hàgim d’esperar quatre setmanes, a l’acte d’homenatge al centenari de l’estadi de Sarrià del proper 18 de febrer, perquè això passi.
Ara bé, de quina manera podria revertir-se aquesta situació? Què cal perquè l’Espanyol pugui tenir les eines necessàries per tal de guanyar el pes polític i mediàtic suficient?
Algunes qüestions apunten al focus estructural del problema, i difícilment poden revertir-se a curt termini, doncs passarien per una reformulació total de la projecció identitària del club en relació al país i al seu l’entorn social i polític. Tanmateix, sí que podria ser factible una acció conjuntural que permetés un major arrelament del club amb la seva ciutat. I és que, més enllà de la creació de narratives globals, la cosa té molt a veure amb les relacions oficials i oficioses que puguin establir-se amb els poders públics pertinents. Una línia que, amb més o menys encert, es va mirar de treballar durant el mandat de Sánchez Llibre, però que en l’actualitat no sembla estar dins les prioritats del club.
I amb aquesta perspectiva, acabem tornant sobre la mateixa idea. Impossible que el passat de l’Espanyol tingui incidència en el present sense que abans l’Espanyol es faci un lloc més protagònic en el propi present.
Grup de Treball Historylab RCDE