Fou el Reial Madrid l’equip del règim franquista? Es tracta d’una asseveració molt recorrent en parlar de la història social i política del futbol a Espanya. Tant és així, que l’actual president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, en va fer ús l’altre dia en un desesperat intent de fugir d’estudi a la seva compareixença pública per donar comptes sobre el conegut com Barçagate o Cas Negreira. Res que no sigui habitual. Invocar el passat per tal de justificar accions del present és una pràctica a la qual estem molt acostumats en aquests temps de postveritat.
Allò que no és tan recorrent és escoltar que l’equip del règim és el Futbol Club Barcelona, tal i com dona a entendre un vídeo publicat des del compte oficial del Reial Madrid a xarxes socials. L’esmentat vídeo, que no ha trigat a fer-se viral, fa referència a alguna de les connexions existents entre el Barça i el franquisme, i ha sorgit com a resposta a les oportunistes declaracions del president blaugrana.
És adequat, doncs, referir-se al Futbol Club Barcelona com a equip del règim franquista? Pensem que no, o, com a mínim, que no és adequat fer-ho emprant aquesta terminologia de caràcter dogmàtic i maximalista. De fet, ni tan sols creiem convenient que es faci servir aquesta categorització per al propi Reial Madrid, per molt consolidat que estigui el seu ús. L’etiqueta “equip del règim” sembla una mena de clickbait historiogràfic que serveix més per a potenciar un relat intencionat que no pas per ajudar a comprendre un fenomen complex com són els diferents rols jugats per les institucions futbolístiques espanyoles durant la dictadura franquista. Un rol que, a nivell institucional, tingué moltes similituds entre els casos de Barça i Madrid.
Tal i com és normal en altres règims dictatorials, l’omnipresència del règim franquista es manifestava en tots els àmbits polítics, socials i culturals d’Espanya, i el control de les principals entitats futbolístiques de l’Estat fou decretat des de les més altes esferes. Així, tant Reial Madrid com Futbol Club Barcelona foren instrumentalitzats per la dictadura a favor dels seus interessos, amb la qual cosa passarien a convertir-se en dipositaris d’un constant tracte de favor institucional.
Podem estar pecant d’equidistants afirmant això? Creiem que no, i ho creiem perquè no fem més que posar sobre la taula un fet històric, consumat i plausible, com és el control omnipresent de la dictadura a tots nivells i la instrumentalització de les institucions esportives amb més impacte social del territori espanyol. Bé és cert que els contextos socials i polítics al voltant de Reial Madrid i Futbol Club Barcelona són molt diferents, òbviament, i que les significacions sociopolítiques de cada institució, ja aleshores, marcaven aquest distanciament. D’aquesta manera, mentre que dins l’afició del Reial Madrid es projecta una idea relativament unitària propera a l’statu quo del moment, dins el món social barcelonista es percep una coexistència entre tendències ideològiques divergents envers el règim. Malgrat tot, el tracte de favor que reberen tant Reial Madrid com Futbol Club Barcelona mitjançant diferents disposicions oficials ajudà, i molt, al progrés i creixement d’ambdues entitats.
Deixant de banda el cas del Reial Madrid, el greuge comparatiu existent durant el franquisme entre el Futbol Club Barcelona i la resta de clubs catalans de futbol, destacant l’Espanyol, òbviament, per ser l’únic amb qui compartia espai a l’elit futbolística, fou de dimensions espectaculars. Les diferents directives franquistes del Futbol Club Barcelona tingueren les institucions al seu costat en moments clau de la seva història, destacant l’arxiconegut cas de la mudança del vell estadi de Les Corts al Camp Nou. Un tracte de favor per part del règim que potencià socialment i econòmica el Futbol Club Barcelona, en detriment de l’altre equip de la ciutat, i de la resta d’equips catalans. Amb tot, és molt agosarat dir que el Barça fou l’equip del règim a nivell estatal, però és difícilment contestable que, si n’hi hagués d’haver un a nivell de país, aquest seria el Club de Les Corts.
Insistim en defugir les etiquetes maximalistes i en fomentar una recerca solvent, de caràcter integral, que tingui en compte tots els elements que conformen una potencial narrativa històrica sobre el paper dels diferents clubs de futbol durant la dictadura. El caràcter polièdric de la Història Ciència ha de permetre problematitzar sobre totes aquestes qüestions i incorporar-les al relat sorgit de l’anàlisi crítica de les fonts disponibles. De totes les fonts disponibles. La Història no es fa a la carta per tal de validar un relat, sinó que els propis relats són el resultat integral de la suma de tots els elements a disposició.
Com a conclusió, només remarcar dos punts. Primer, que tant de bo el Reial Madrid promogués i difongués la seva pròpia memòria democràtica amb el mateix ímpetu amb què ha respost les oportunistes acusacions de Joan Laporta. I segon, que tant de bo també la historiografia dedicada a l’estudi del Futbol Club Barcelona afrontés de manera solvent la recerca sobre les relacions del club amb la dictadura franquista. Fonts per a la anàlisi crítica n’hi ha. Sorprèn, per tant, que encara sigui un capítol per explorar en profunditat.
Indagar en aquests processos de relació de poder entre les directives franquistes del Futbol Club Barcelona i el propi règim, sens dubte ajudarà a fomentar el coneixement històric sobre una etapa en la qual, tal i com acabem de comprovar amb la present polèmica, encara hi ha molts clarobscurs.
De les declaracions institucionals de la Generalitat de Catalunya, fent-se seu el greuge sofert per una entitat privada que no representa el conjunt de la societat catalana en la seva totalitat, millor no ens pronunciem.
Grup de treball RCDE Historylab