Luis García torna a ésser part de la història, i del passat de l’Espanyol, i ara el present i el futur és en mans d’en Luis Miguel Ramis. Ha quedat demostrat que el millor de Luis García és ser de l’Espanyol. I l’asturià podria haver sigut, en algun moment, un bon home per tenir com a entrenador per bastir un bon projecte; però no era pas bona idea (i, llavors ja es va dir) cremar l’opció en aquell moment.
La temporada passada, el canvi d’entrenador es feu tard i prenent, novament, una decisió desafortunada. Es cercava repetir l’efecte Pochettino; però no funcionà. Tampoc era bona idea fitxar un entrenador amb l’objectiu de salvar la categoria però dir que si es baixava “no passava res i ja construïriem un projecte nou des de segona”! La temporada passada ja es va comprovar que baixar-nos era un caramelet massa golós per a certes persones o institucions, el problema, però, fou que els vàrem posar massa fàcils les coses. Sí, és cert, moltes “errades” arbitrals ens penalitzarem, però massa vàrem ajudar nosaltres amb errades pròpies.
I ens trobem a Segona sense un perfil de joc marcat i sense imposar el nostre nom a la categoria, tot provocant que passades catorze jornades som cinquens i amb unes sensacions massa poc positives amb el rumb i l’esdevenidor.
I és pren la decisió des del club de fer el canvi d’entrenador. Sí, és cert, el que realment necessitem és un canvi de directiva; però això, malauradament, és molt més complicat (a no ser que et droguis molt fort i vegis un futur ara per ara inabastable pels ulls de la pericada). I, llavors ens trobem, que una vegada més aquests últims dies a can perico ha demostrat que allò del “Som l’Espanyol i aquesta és la nostra vida” és una muntanya russa dissenyada per un enemic. perquè som així o ens hem deixat convertir en això. La gran mentida de les xarxes socials, on tothom s’esquinçava les vestidures per com anava el club i reclamant un canvi ara era tot beligerància perquè es cesava en Luis García. Potser en Vallvé té raó i d’uns dels problemes derivats de la manca de cobertura i ressò pels mitjans de comunicació “massius” ha provocat que els mitjans (suposadament pericos han acabat tenint massa poder i les seves veus semblen massa importants. Si us agrada el relleu, ja sabeu: remeu! Al final resultarà que en Rubi tenia raó en marxar perquè no es vol invertir i la gran veritat sobre la nostra institució la va dir en Kameni quan parlà de manca d’ambició.
Cal pensar a bastir un projecte amb amplitud de mires que permeti que la invasió del terreny de joc de l’estadi de Cornellà-El Prat del 18 de maig de 2019 esdevingui quelcom habitual. Sí, aquest hauria de ser el nostre objectiu; però, ara mateix, cal ser resultadista: l’únic resultat possible és tornar a Primera per la via ràpida (civil o criminal). A partir d’aquí no serà pas moment de “remar” (entre aquest i el del fang, ens hem cobert de glòria amb els lemes!), serà el moment de fer el més difícil mai fet en el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona: fer les coses amb cara i ulls i perspectives de futur.
Ara no hi ha més opció, com ha dit aquesta setmana el míster: tot el que no sigui guanyar és una derrota; i, aquest guanyar no és només el proper partit, hauria de significar acabar essent campions aquesta temporada.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Mentrestant, i obrim un altre meló, el Girona és líder en solitari a Primera. Aneu decidint en quin costat voleu ser: en aquell que s’alegra (amb enveja, no podem sentir res més en aquests moments) dels seus èxits (hòstia com facin un Leicester, perquè recordeu que des del tombant de segle i les lligues de SuperDépor, els Ché o la quasi lliga dels Txuriurdin, totes són dels mateixos tres de sempre) o en els dels haters. Esperem que podrem anar a fer uns beures a Can Ràbia per celebrar al final de temporada allò que toca: tornar a Primera.