Corria la temporada 2007/2008, quan l’Historiador i professor de la UAB, Josep Maria Solé i Sabaté, més conegut ja aleshores per la seva faceta de tertulià blaugrana que no pas per la seva pròpia obra professional, va tenir a bé recordar-se de l’Espanyol per a mencionar que, a diferència del FC Barcelona, era una entitat que no projectava cap mena de valor positiu. Sí, el mateix Solé i Sabaté que afirma sense despentinar-se (i sense disposar de cap font solvent) que l’origen dels colors blanc-i-blaus de l’Espanyol cal buscar-los en la seva vinculació amb la monarquia borbònica.
No era estrany aleshores, tal com tampoc ho és ara, que personatges per l’estil aprofitin qualsevol oportunitat per tal d’esbombar la seva pericofòbia a través de la barbaritat que toqui a cada moment. Allò li va valer, en aquell moment, una resposta del també historiador i professor (aleshores de la UdG) Àngel Duarte, que va titllar de masclistes i misògines les declaracions del seu col·lega.
I, perquè ho deia això, el Doctor Duarte? Doncs molt senzill. Perquè en aquells moments l’Espanyol era l’entitat referent a Catalunya en matèria de futbol femení. La que més hi apostava i la que més s’ho creia. Era, també, un equip capdavanter a nivell esportiu. Tot i que això, en aquest cas, era secundari. Allò important era que l’Espanyol era el principal focus per al creixement de les futbolistes catalanes, i allà on més s’hi creia en la idea d’igualtat entre homes i dones al món del futbol. Sembla ser que, pel que sigui, el Doctor Solé i Sabaté ho va obviar a l’hora de fer pública la seva valoració sobre la “negativitat” dels valors projectats per l’Espanyol.
Permeteu-me un gran lament, ai las! Sobre l’actual drama del futbol femení de l’Espanyol. És vergonyós, per no fer servir altres paraules més punyents, que l’Espanyol hagi desaprofitat l’auge del moment per a seguir plantat allà on sempre havia estat fins el moment, al capdavant del futbol femení català. Potser no per a competir cara a cara amb el Nou Ric que juga a Sant Joan Despí, però sí per a ser un club referent de les nenes del país, aquelles que ja no tenen ídols homes sinó dones. Tant de bo es redreci la situació a mig termini, és el millor que li pot passar al futbol català.
Però, tornem als valors, sí. L’equip que juga a Sant Joan Despí guanya lligues, Champions, i aporta una bona munió de jugadores a la selecció espanyola campiona del món. Sembla que, a nivell de palmarès, s’ho creuen d’allò més això de la igualtat de gènere en el món de l’esport. Segur que si mai hi ha una agressió sexual transmesa en directe a tot el món per part del President de la RFEF a una jugadora de la selecció la reacció de l’entitat serà diferencial…Oh wait!
Resulta que el club professional de futbol català que s’ha pronunciat amb més fermesa ha sigut l’Espanyol, oferint tot el suport a Jennifer Hermoso, víctima de l’agressió, i exigint la immediata destitució de l’agressor, Luis Rubiales. Una reacció d’allò més lògica i raonable, tot sigui dit, però quan les coses es fan bé cal dir-ho, bé per l’Espanyol. El club dels “valors”, per la seva banda, ha publicat un vergonyós comunicat on manifesten que els fets ocorreguts són lamentables, però que alhora projecta també, de manera indirecta, una disculpa de l’agressor, en reconèixer que el mateix Sr. Rubiales ha demanat perdó. Trist, ofensiu i trist, el posicionament del FC Barcelona.
Desenes, centenars, o potser milers de seguidors i seguidores del FC Barcelona han posat el crit al cel contra aquesta lamentable actitud del seu club, tot preguntant-se com aquella institució que és “més que un club” no tingui nassos d’estar a l’alçada en aquests moments on la lluita feminista està fent història. Sorprèn la seva sorpresa, honestament. Com si l’expressió “més que un club” hagués estat creada per Simone de Beauvoir en comptes d’haver-ho fet el destacat franquista Narcís de Carreras.
I a què pot ser deguda la lamentable reacció del FC Barcelona? Les xarxes tiren sempre d’humor, i hi ha qui ha recordat l’afició a les orgies compartida per Rubiales i Laporta. No ho descartem, qui sap. Tot i que, en un pla més seriós, a ningú se li escapa que la fortor a podrit i a corruptela que hi ha dins la RFEF és quelcom que, en cas d’esclatar la institució, acabaria esquitxant, i ben fort, al club dels “valors”. Cap prova, cap dubte.
En qualsevol cas, estaria bé revisar i actualitzar l’intercanvi de parers entre els dos destacats Catedràtics mencionats amb anterioritat, i així poder plantejar-li al Dr. Solé i Sabaté la següent qüestió: Digueu-nos, professor, quins valors positius projecta actualment el seu estimat club? Si tingués vergonya, de ben segur abaixaria el cap.
Kaptain Moussambani
