“Producte català, qualitat Barça.” Amb aquest eslògan tan suculent, el Futbol Club Barcelona
anunciava el fitxatge de Joan García Pons, porter de Sallent format a la pedrera de l’Espanyol.
Felicitats, doncs: després de més d’una dècada, el Barça torna a tenir un porter català. El país
respira alleujat. La catalanitat, per fi, torna a estar ben custodiada entre pals.
Tanmateix, darrere d’aquest anunci tan “orgullosament nostrat” s’hi amaga una història que fa
pudor de futbol modern, d’aquell que converteix el sentiment en mercaderia i la fidelitat en
una clàusula de rescissió. L’affaire Joan García és una lliçó magistral, i dolorosa, sobre com
funciona realment aquest negoci: el poder compra, la perifèria calla, i els valors es pengen a la
paret com una bufanda vella.
El Barça, aquell club que es vanta de ser “més que un club”, ha actuat com allò que realment
és, un gegant sense escrúpols. Ha fet servir la cartera, el relat i el pes mediàtic per arrabassar
una de les poques alegries que li quedaven al veí pobre. No és només un fitxatge, és una
exhibició de força.
Aquest episodi posa en evidència la gran contradicció del relat blaugrana. Presumeixen de
pedrera, però obliden que la clau no és només formar, sinó retenir. Si el Barça té a Lamine
Yamal i companyia no és perquè siguin la millor pedrera del món, sinó perquè tenen els
recursos per blindar-la. Perquè cap club amb més diners no els ha vingut a pescar. Quan el
talent és teu i el pots protegir amb contractes milionaris, és fàcil fer bandera de la formació.
Però quan ets l’Espanyol i formes un porter com Joan García, saps que més tard o més d’hora
acabarà volant. Ara bé, quan el PSG fitxa Xavi Simons, és un club-Estat sense ànima. Quan
Messi marxa per diners, és una tragèdia nacional. Però quan el Barça fitxa Joan García, és
“producte català”. Clar que sí. Quan ho fan ells, és identitat. Quan ho fan els altres, és màfia.
I aquí és on rau la veritable lliçó: en gran mesura, l’Espanyol és sentiment i el Barça són calés. I
no ens enganyem: si Joan hagués marxat a qualsevol altre club del món —a la Premier, a la
Bundesliga, a un altre projecte esportiu ambiciós—, l’afició blanc-i-blava l’hauria acomiadat
amb orgull. Perquè és molt bo, perquè ha de volar, perquè aquest Espanyol actual se li queda
molt petit. Però ha triat anar al Barça. No a un club qualsevol, sinó al club que representa tot
allò que ens trepitja: el poder, la prepotència, la superioritat disfressada de valors. I això no és
volar, això és rendir-se al que més fàcil ho té.
L’Espanyol és conegut per ser un club modest, familiar, que fa el que pot amb el que té. No
promet glòria, però ofereix pertinença. No ven títols, però regala identitat. I això, per a molts,
val més que una vitrina plena. Però no pot competir amb els milions, amb les promeses de
títols, amb la seducció d’un club que ho pot comprar tot, fins i tot la memòria. El Barça pot
presumir de pedrera perquè té els recursos per retenir-la. I quan no pot formar, compra.
Perquè pot. I perquè vol.
Mentrestant, la mainada blanc-i-blava haurà d’aprendre que el futbol no és just, que el poder
no demana permís i que la fidelitat no cotitza a borsa. Però també aprendran a resistir, a
créixer a cop de resiliència i a estimar un club que no promet glòria, però sí dignitat. Joan
potser guanyarà Champions, sí. Però ha perdut el respecte d’aquells que encara creuen que
l’esport és alguna cosa més que un anunci de Nike amb música èpica.
Polícrates