La molt tranquil·la mar il·luminada per la celístia incita al relaxament. La goleta pràcticament no es mou, un lleu balanceig bressolant que et fa davallar cap els braços de Morfeu o endinsar-te en profundes reflexions com un físic assegut davant una platja. Amb la ració de rom escalfant la gola, em deixo seduir pel titil·lar dels estels… I si no fos per les estrelles, segur que hagués tingut un somni molt millor que percaçar balenes blanques; però a proa, dos vells mariners xerren d’estrelles i pilotes. I en la remor de la mar es destil·len veritats. I contemplant el floratge de llums que dibuixades com a constel·lacions ens fan arribar a bon port; crec que puc arribar a la conclusió que ara sí, es cert anomenar la Liga com a “lliga de les estrelles”.
Sense entrar en gaires disquisicions científiques, perquè tothom sap, o hauria de saber, que la llum que nosaltres veiem dels estels és un missatge del passat, és una llum emesa fa molt de temps, milions d’anys, tants que fins i tot pot ésser que l’estrella ja hagi expirat. I aquest és el cas de la competició de la LFP: veiem la llum d’una estrella apagada. Potser fa no gaire vàrem veure (i viure) el moment de màxim esplendor, que coincideix amb el procés de mort; i, considerant com s’esdevenen les temporades, allò fou la supernova d’una estrella molt massiva, així que possiblement acabi col·lapsant en un forat negre.
D’aquella pols, vénen aquests fangs. Aquell desig per part d’uns i la poca visió d’uns altres fa que ara la competició estigui fagogitada i hagi esdevingut un erm a nivell d’interès. Hi ha dues empreses multinacionals que remenen les cireres amb algun adlàter que intenta menjar les engrunes mentre la majoria resta fora muralles , com succeïa a les taules feudals: el senyor, la baixa noblesa i la plebs. I avui en dia, seguint amb el símil lluminós, ens enlluerna la vida als castells, però és una lluminària falsa, o millor dit, esbiaixada: només uns pocs gaudien d’aquella enlluernadora vida de la dama i l’unicorn. I, és greu doctor? Doncs sí. Perquè aquesta competició és insulsa holísticament. Sincerament, saber qui guanyarà la LigaBBVA (només podia tenir el nom d’un banc a Espanya) és com llençar una moneda a l’aire; de fet, té el mateix interès que una successió de llançaments de monedes, avui per avui no hi ha opció que caigui de costat.
Hom mai negarà que la pròpia derrota fa que no totes les opcions hagin pas d’ésser igual de possibles, passem d’esquitllentes sobre l’evolució que prou mal ja féu el mal anomenat “darwinisme social”, però un esdeveniment esportiu cal que tingui un mínim d’atractiu, que hi hagi un mínim de competició. Vénen o arriben “grans jugadors” atrets per la brillantor d’algun nom, d’un país que per ells no estarà en crisi, i unes condicions econòmiques més “favorables”; però marxen per uns equips majoritàriament en crisi com l’estat i si no poden arribar a aquelles brases d’il·luminació
La situació actual converteix la Liga en un torneig descafeïnat, en una competició anodina.
Per això aquesta sí és la lliga de les estrelles, de les estrelles llunyanes i mortes que ens mostren el passat però que són un miratge com a present i futur.
2 comentarios en «Ara sí és la lliga de les estrelles»