La vergonya de ser perico

Si existeix un terme específic que es refereix a fer pública la teva condició homosexual, hauria de existir un altre relatiu a fer pública la teva condició de perico/perica a la societat.

Parlo obertament d’aquells pericos i periques que porten com quelcom vergonyós el que per altres com a nosaltres és motiu d’orgull, pertànyer al millor club del món, parlo dels pericos/periques politics, empresaris, músics…gent representativa de la societat civil catalana, que porten ser del RCD Espanyol amb la “discreció” que abans es portava estimar algú del mateix sexe.

Aquesta forma d’actuar, sense cap mena de dubte, respon directament a uns “clixés” i unes etiquetes atorgades interessadament per tots aquells que, tant des de dintre com fora del club, volen estigmatitzar-lo amb uns interessos polítics per tothom coneguts. Estem farts dels qui diuen que l’Espanyol és un club d’ “Espanyolistes”, estem farts dels que diuen que el Espanyol ha de ser l’EspaÑol i estem farts dels que s’autoanomenen millors catalans per ser de l’altre club català que juga a primera. Senyores i senyors ser de l’Espanyol és ser de l’Espanyol, d’un club amb centenars de milers de seguidors, cadascú amb les seves filies i fòbies però amb un denominador comú: l’amor envers uns colors.

El futbol és un esport, no un partit polític i els seus interessos han de quedar fora del terreny de joc. A la gespa només ha de manar la pilota, a la graderia només han de manar els sentiments sense sentit que es viuen en veure el teu equip i en el teu dia a dia només ha de manar el fet d’aixecar el cap ben alt quan dius que ets de l´Espanyol.

Tot el demés sobra, i voler identificar un club amb una idea establerta no és res més que l’intent d’uns quants de fer política amb  el sentiment de pertinença i la fidelitat que qualsevol aficionat te cap al seu club de l’ànima.

Ni s’és més espanyol per ser perico ni s’és més català per ser del Barça. Ni s’és menys espanyol per ser del Barça ni més Català per ser del RCD Espanyol, això no tothom vol tindre-ho clar.

Per això la meva crítica cap a tots aquells pericos i periques que en petit comitè et diuen ser perico com tu, però que mai ho ha reconegut davant un micro o una càmera de televisió. Aquets polítics de primer ordre, pericos de tota la vida, o aquells músics de català só dels quals terceres persones et diuen que no volen fer pública la seva passió blanc i blava, ens estan fent molt mal i eviten la normalització de quelcom tant normal com ser progre i matalasser o del Partit Popular i Txuri-urdin.

C.M.