Com ja sabeu aquelles i aquells que ens coneixeu, la Penya Pirates RCDE promou i reivindica un RCDE lliure de xacres ideològiques impròpies d’una societat plural, tolerant i democràtica.
El feminisme, l’antiracisme, l’antilgtbifòbia o la denúncia contra qualsevol tipus d’acció intolerant i excloent cap a col·lectius discriminats forma part de l’ADN pirata.
També forma part, en certa mesura, de l’ADN perico, doncs l’Espanyol representa una identitat minoritzada i assenyalada des de l’espectre més hegemònic de la societat del nostre país.
Tanmateix, cadascú entén l’RCDE a la seva manera i, per molt que ens resulti incòmode segons què, no som ningú per imposar relats ideològics a una massa social prou extensa com per a encabir-hi una bona munió de sensibilitats i valors, algunes vegades confrontats. A l’espectre sociopolític de l’RCDE, així com també al de bona part de la societat catalana actual, hi ha un consens de mínims sobre les qüestions vinculades al respecte als drets humans. Un consens que, com a cada casa, és trencat pels de sempre. A casa nostra, acostuma a ser gent que diu no sé què del 12 d’octubre o que reivindica aquell partit al qual li agradaria retrocedir unes quantes dècades en el temps i tornar a una època més d’ordre.
Ens agradaria, oh i tant, que l’RCDE reivindiqués que dins aquesta pluralitat no hi tenen cabuda pensaments contraris a aquests consensos de mínims: que l’RCDE declarés a través dels seus estatuts que es compromet a erradicar qualsevol actitud masclista, homòfoba i racista sobre la qual hi tingués incidència. Tanmateix, fer això és una quimera. De fet, l’RCDE ja està fent bons passos endavant en aquest sentit dins l’àmbit de la comunicació. A nivell estratègic desenvolupa una línia on transmet respecte per la pluralitat i la inclusió, al voltant de la qual ha crescut el famós lema “el 12 d’octubre bé que callàveu”, convertit a aquestes alçades en un graciós mem del qual gaudeix amb humor bona part de l’afició blanc-i-blava. A nivell més concret, el seu posicionament públic i oficial davant l’affaire Rubiales, denunciant sense mitges tintes l’agressió sexual a Jennifer Hermoso, fou dels més valents i contundents de tots els statements emesos pels equips professionals de futbol. Sense anar més lluny, la tebiesa i equidistància amb què el Futbol Club Barcelona va posicionar-se públicament davant aquesta agressió, és motiu perquè la massa social de l’Espanyol pugui sentir un cert orgull pels valors emanats pel seu club.
Alguns clubs tenen aquests valors en el seu ADN, com és el cas paradigmàtic del Sankt Pauli d’Hamburg. Històricament vinculat al moviment obrer i sindical d’Hamburg, els Pirates del Sankt Pauli eren fins fa no gaire el referent antifeixista de tot el món del futbol. Eren, desgraciadament, ja que el seu posicionament davant la despietada actuació militar d’Israel a Gaza ha fet que el Sankt Pauli hagi perdut bona part de les simpaties internacionals, de les quals feia bandera. Respecte al paper d’Alemanya com a valedora i justificadora dels crims sionistes n’hi hauria per escriure’n molts volums.
Tanmateix, aquí ens remetrem a dir que, si fins i tot el Sankt Pauli, avalat per dècades de compromís antifeixista, és incapaç de complir amb la seva voluntat ideològica oficial, imaginem-nos la tasca dels equips catalans, tan allunyats, llevat d’alguna petita excepció, del bagatge de l’equip hamburguès.
Tot això ve a col·lació de la darrera polèmica a les xarxes, on l’Enric Masip, històric jugador de la secció d’Handbol del Futbol Club Barcelona i actual membre del Gabinet de Presidència del club, ha estat assenyalat per difondre a X missatges de perfils ultradretans de caire intolerant i xenòfob. Masip s’ha excusat amb arguments prou coneguts en aquests casos: “Yo no estoy en contra de la inmigración. La legal. Tampoco estoy en contra del colectivo LGTBI, aunque hay situaciones que yo no comparto y que son una vergüenza”. El clàssic jo no sóc racista, però… Res fora de la normalitat, com comentàvem anteriorment en el cas de l’RCDE, és impossible evitar que dins la pluralitat de persones vinculades al club no hi hagi qui romangui al marge dels consensos més bàsics en matèria de civisme i tolerància. Certament, ni els més conscienciants i sensibilitzats amb aquests temes, la gent de l’Europa, se salven del llast de tenir alguna ovella negra a la família, tal i com es va poder escoltar a la televisió en el darrer partit jugat al Nou Sardenya aquesta passada temporada.
En el cas que ens ocupa trobem una enorme disfunció, que ve donada perquè la directiva de Joan Laporta, principal valedor i avalador de Masip, fou qui s’encarregà d’incloure una modificació als estatuts del FCB per tal de vincular la imatge del club amb els esmentats valors de consens. Així, dels estatuts del club es desprèn que el Barça “promourà els valors democràtics de la igualtat i la no discriminació, i que lluitarà per tal d’erradicar totes les actituds masclistes, homòfobes i racistes en l’àmbit social i esportiu”. Sona preciós, cert. Però és inviable dur-ho a terme. Com dèiem, si el mateix Sankt Pauli ha vist tocada la seva imatge antifeixista per haver entrat en una brutal contradicció amb l’ideari que diu defensar, imaginem-nos què ha de passar amb el club que ha encobert un pederasta al seu staff durant anys, o que ha disposat els mitjans laborals necessaris per mantenir els treballadors de la reforma del seu estadi en condicions més properes al S.XIX que al XXI. Què pot sortir malament?
Nosaltres no tenim res a veure amb al Futbol Club Barcelona, ni ganes. Però com a col·lectiu antiracista, antimasclista i antilgtbifòbic, ens agradaria que aquesta institució, i la societat en general, no banalitzessin aquests valors. Són una cosa seriosa que cal respectar, i invocar-los com si fossin paper mullat és una ofensa a totes aquelles persones que sí les defensen amb honestedat. D’aquestes n’hi ha moltes al FCB, i també al RCDE. Respecteu-les. Respectem-nos.
La Tripulació de Pirates RCDE
