Bé, ben bé la frase no és així, en realitat el que va escriure Ezequiel (8:13) va ser: “Veuràs coses encara pitjor que aquestes” que, com a frase motivadora, tampoc està gens malament.
El RCD Espanyol acaba la temporada 23/24 amb un ascens a primera divisió, el segon en tres campanyes, i amb el retorn a la lliga F després de tres de l’equip femení, que ha estat “venut” com un èxit per part del club i percebut com una “obligació” per la majoria de l’afició, sector en el qual m’incloc.
L’arribada de capital xinès va ser rebuda amb esperança per part de la massa social, amb algunes excepcions evidents, plenes de romanticisme. La realitat, després de 8 anys, és que la confiança s’ha esvaït totalment i l’esperança generalitzada de la gran majoria de pericos i periques que conec (que potser sí que sigui una mostra prou àmplia com per poder extrapolar-la a la resta de l’afició) està posada ara en una possible venda del club per part del Sr. Chen; inclús alguns i algunes (els més eixelebrats i eixelebrades) sense mirar detingudament a qui.
Aquests anys han estat esportivament i com a entitat (no a totes les àrees) una baixada continua amb trams molt pronunciats que hem baixat rodolant i que ens han portat directament a segona divisió, amb un únic “èxit” de classificació per a la UEFA dinamitat per una planificació nefasta que està esdevenint crònica, amb un malbaratament en inversions que ens ha fet arribar a la propera campanya amb una economia de crisi, de guerra o com li vulgui dir “la propietat”.
Que el propietari estigui a 9000 km de distància i que tingui la mateixa idea del “negoci” del fútbol que la immensa majoria de nosaltres del xinès mandarí no ajuda en res a revertir aquesta situació i a que el club trobi l’estabilitat, l’eficiència i la competitivitat necessàries perquè les expectatives de Champions exposades per l’amo arribin a ser mínimament paussibles, o almenys deixem de ser un club “ascensor” durant dècades, tal i com es tradició a la nostre història. Tampoc ajuda en res que les persones delegades per part del propietari i que tenen tota la seva confiança hagin, com exemple perfectament il·lustratiu, signat la cessió d’un jugador amb el campió d’Europa i de lliga, jugador que ha estat part important en aquestes fites, i que actualment està jugant l’Eurocopa amb la selecció Espanyola i pel qual aquests “genis”, “gurus”, “eminències” de la gestió esportiva han obtingut la increïble xifra de 2 milions d’euros. Dos!. Suposo que si tinguessin vergonya, els podria afectar mínimament que ara mateix siguin la riota de tota la primera divisió, o com es diu ara l’EA Sports (odi etern al futbol modern i als seus paràsits). Ja paro amb els adjectius qualificatius i la meva valoració personal envers el dirigent i directius que segurament em portarien directament a la ciutat de la justícia. Tampoc faré acudits ni gracietes sobre les seves capacitats professionals perquè de la seva qualitat depenen els èxits del nostre club, però lamento informar-vos, tot i que segur que ja en sou conscients, que pinten bastos.
I si recuperem el club? I si engeguem una campanya per tornar-lo a mans periques? Doncs, per desgràcia no n’hi ha pericos, ni tampoc periques, amb una capacitat econòmica suficient per poder afrontar l’abast d’aquesta operació d’una forma solvent. Personalment no entraré a valorar iniciatives que, poc més o menys, venien a dir que ells posaven la direcció i tu els calers, o d’altres que eren derivades de les Seccions Deportives. Sols diré, d’una forma asèptica, que no són de la meva confiança.
L’única sortida que hi veig és la venda del club a algú amb cara i ulls, ja que un apropament i formació en el món del futbol per part del Sr. Chen, o una delegació a una direcció professional amb qualitat i autonomia, no les contemplo pel tarannà del propietari i perquè qui sigui ja ha procurat fer fora a tot aquell que li pogués aixafar la guitarra. Així, doncs, preguem, brindem o sacrifiquem el que sigui als déus que us doni la gana perquè la venda sigui bona, i aviat.
No vull acabar aquest article d’opinió sense compartir el meu optimisme. Sí, no estic de broma, ni sent sarcàstic, el meu optimisme. Perquè aquest club ha demostrat una capacitat de resiliència envejable contra vents i marees durant tota la seva història i perquè estic convençut que aquest club seguirà viu fins al darrer de nosaltres, i el diumenge 23 vam demostrar l’afició tan gran, tan superlativa que som. Així, doncs, pugem al màstil i guaitem l’horitzó que segur que lo millor està per arribar.
Lo Coix del Rom