Perdoneu, la botiga?

Afirma la dita roda el món i torna al Born, i aquesta vegada la cita era inexcusable considerant que la Tall Ship Race recalava a la ciutat comtal en les seves festes majors d’estiu; així que vàrem tornar a fer cap al cap i casal. Ineludible era la passejada per la trenta-tresena mostra de vins i caves catalans, ésser gent de mar no implica no saber apreciar els plaers de la terra! El problema fou quan a l’acabar el recorregut enològic, quasi a l’entrada del parc de la Ciutadella descobrírem que tornava a haver-hi un estand de la fundació dels manllevadors; ara fins i tot són seus els valors (no sé si és lícit a les nostres contrades preguntar-se si els de la dictadura que els patrocina).

Ara bé, més enllà de la poc agradosa sensació, em serví per pensar i reflexionar, novament, sobre certes mancances de la nostra estimada entitat: la capacitat de vendre, de vendre’ns. No parlo de deixar les regnes del club en mans d’algun potestat (això són figues d’un altre paner, tot i que, si es donés el cas, hauríem d’ésser un caramel per a qui decidís fer una bona inversió de futur); parlo de la nostra (in)capacitat per existir en l’actual món del màrqueting i la imatge. Avui en dia és imprescindible l’entrada de grans sumes de diners per als clubs, i ja se sap, dóna’m un bon feix de bitllets i no em caldrà la palanca per moure el món.

Tal vegada tenim una botiga al centre de la nostra ciutat, Barcelona? Encara que molts no ho vulguin creure, la veritat de “la marca Barcelona” rau en la ciutat, no en la multinacional amb seu en ella. Ens hem de fer visibles. No podem pretendre que ningú vingui vés a saber des d’on fins a Cornellà-El Prat per a adquirir algun tipus de marxandatge perico. Algú podria preguntar-se si existeix el públic potencial (“si ni a Cancún amb la publicitat i amb en Moreno ens coneixen, coi!”); potser ara per ara és una minsa minoria (però no som pas tan pocs, els pericos), però de vegades cal invertir en futur; ens hem de basar en la cantera, tant a nivell de planter com de grada.

És ben cert que ara per ara i en un futur a mig termini, intentar lluitar contra l’empresa fundada per suïssos és una entelèquia, per molt que alguns hi somniïn, no és pas possible cap sorpasso; ara bé, si no ens mostrem, encara serà més difícil enfortir el nostre sentiment en els nous pericos i encara més donar-nos a conèixer. Tal vegada, i mica en mica, aconseguirem que més gent, ni que sigui per un sentiment de curiositat, cas dels turistes, o per sentiment d’identitat mostrat sense complexes, compri i llueixi els nostres colors més enllà de les nostres fronteres naturals: el nostre temple futbolístic; i així, anar ampliant els horitzons on som coneguts respectats.

No oblidem ni obviem la certesa actual que afirma que les teves accions només existeixen si són conegudes. Per això cal que els nostres colors onegin al bell mig de la capital, nostra ciutat.

I aquesta és només una de les possibles accions en aquest camp. Un àmbit, on si posem llum sobre taquígrafs, el sentit comú és com Godot, podem fer-nos vells esperant-lo, com en d’altres facetes de la nostra societat. Algú s’ha aturat a pensar cinc segons respecte els preus del marxandatge? Entenc, i així ho afirmava més amunt, que els clubs necessiten una entrada de calés, però tampoc cal sagnar els aficionats amb atracaments. Clar que vist els preus, en general, de les entrades, demanar racionalitat sembla demanar impossibles.