Només ha començat la pretemporada i ja és per tallar-se les venes i estripar el carnet; o, potser millor, ni tan sols renovar l’abonament!
Sí, ahir es va produir la marxa d’en Martin Braithwaite. Era quelcom que podia esperar-se, era de les poques peces que poden tenir cert cartell en el mercato (ai las!, ja m’afaito sabent de la marxa d’en Joan…) però la forma ha sigut més dolorosa per les diferents lectures que es poden fer del fet.
Crec que no queda ningú a la pericada, bé exceptuant aquells que sí reben algun tipus de “pagueta”, oficial o oficiosa, des del club que no sàpiga ni vulgui reconèixer i acceptar que la “propietat” l’únic interès que té és a recuperar el màxim de la inversió feta abans d’abandonar el vaixell blanc-i-blau i que si aquest és queda fent aigües o directament enfonsat tant els hi fa. Ja que ens hi posem, fiquem el dit a la nafra i, sabent de les condicions que li va posar la seva parella al davanter danés quan creuà la Diagonal, no sembla gens forassenyat pensar que el nostre últim pichichi acabi a la ciutat de les mosques (com n’Stuani o en David) i, per molt que vulguem onejar la bandera de la història, si analitzem l’evolució dels últims deu anys, la comparativa fa feredat. I, en aquest cas, si fitem l’abisme no és que aquest ens miri, és que directament fa befa de nosaltres i ens mostra com el camí encara mena més directament a l’infern.
Però no fem encara marrada cap a la llar de la desgràcia i no ens desviem del que succeí ahir. El nostre sempre eficient club ens mostra una col·lecció de fotografies -avui insisteixen (ja ens volen anunciar la marxa d’en Puado -veig més difícil la del “Lele”-) dels jugadors del primer equip passant les proves mèdiques (és realment necessari? Potser ens podríem preguntar què és necessari en el món del vendre fum de les xarxes socials?) el, ara ja ex-, jugador comunicava la seva baixa del club. I la seva imatge segueix essent el reclam del retorn de la plantilla. Més enllà de les motivacions del jugador (ràbia, revenja? Tal volta havíem tornar a idol·latrar a un heroi amb peus -i sentiments- de fang. O qui sap si l’ens no havia buscat com “tenir-ne cura”). La imatge s’ha mantingut perquè al club ja li anava bé per si algun despistat encara picava l’ham i renovava o perquè, i encara li anava millor, mentre l’afició ens dedicàvem a “barallar-nos” decidint si el davanter passava a ser un nou cromo dels odiats o no deixàvem de comentar la péssima gestió de l’entitat. Sí, allò clàssic d’assenyalar la Lluna (que de fet, tampoc és el que demanem… “simplement”, una gestió professional i digne).
I, en la línia d’aquesta manca de professionalitat ja s’expressà de forma radicalment clara el propi jugador nascut a Esbjerg la nit de l’últim ascens (tornem a recordar que “la propietat” és la directiva amb més descensos de la nostra història i, que si tot segueix com sembla fàcilment n’acumularà un més, però ja podrem posar la mà que mantinguem el tornar a casa l’any següent). I no em refereixo a les paraules que en Braithwaite digué respecte la irrespectuosa oferta de renovació que el RCDE li havia posat damunt la taula feia mesos; em refereixo a allò de “No es fácil, pero tenemos que poner los objetivos muy arriba, porque somos el Puto Espanyol y merecemos estar en Europa”. Es pot dir més alt, però no més clar.
Això és el que ens han robat amb el club: la il·lusió. Primer ens varen robar el club i, no em refereixo a qui posseeix l’entitat (abans ho era de les famílies), però la massa social ens podíem sentir identificats amb els colors i el club; però ara, què hi ha davant nostre? El camí cap al no-res. Som a les antípodes d’aquell “Jo, cantera” que hauria de ser blasó de l’Espanyol; ara, des dels despatxos del club només es busca el poc diner ràpid que es pugui fer tot esperant una venda que, com en Godot, sembla que no arribarà mai. I, mentrestant, seguirem apel·lant al We shall never surrender, però, a diferència de la població britànica, aquí el Blitz, cada vegada causa més destrucció anímica i física. I, al pas que anem, ens passarà com en el poema de Niemoller, al final no quedarà cap perico. Perquè és trist, però la pericada ja és farta d’haver de viure únicament del “qui partit passa, temporada empeny”; volem poder lluir amb orgull els nostres colors. De la promesa a no haver de vendre mai més jugadors “franquícia” i arribar a la Champions a dos descensos vergonyants i un retorn a casa dramàtic i quasi fracassat. No senyors, no era pas això.
Ja ho deia la lletra de Manuel Garrido, algo se muere en el alma cuando un amigo se va; i en aquest cas, és una osca més en la nostra ànima, una ferida oberta per una directiva que ni estima l’RCDE ni té cap mena d’interès en el seu èxit futbolístic.
Ho cridava per la pampa en Martín… Fierro (per boca de José Hernández):
Hay hombres que de su cencia,
Tienen la cabeza llena;
Hay sábios de todas menas,
Mas digo sin ser muy ducho-
Es mejor que aprender mucho,
El aprender cosas buenas.
Necessitem qui sàpiga dirigir l’RCDE i fer-lo un equip gran, de debò. L’afició ens ho mereixem.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
