No estic gens d’acord.
Les raons que ahir argüí el club per justificar la, totalment desafortunada, decisió de quins jugadors dur a la final de la Copa Catalunya em semblen, clar i català, excuses de mal pagador.
Tota la crítica versada en l’altre finalista, plenament encertada, esdevé aigua entre les mans en decidir actuar de la mateixa manera. Com es pot defensar un “Tu això no ho pots fer, però com ho fas, jo també ho faré.”? ¿No es recrimina en l’escrit la manca de respecte envers les nostres competicions? No actuem, doncs, com aquells l’actuació dels quals reprovem; acabem caient en la seva mateixa indignitat tot i que desitgem vestir-ho amb elevades intencions.
Hom pot arribar a entendre com de frustrant pot ésser veure que els esforços esmerçats es perden com promeses en el vent, però no podem permetre que la seva iniquitat ens taqui; si nosaltres ens vam comprometre a participar dignament i amb part del planter del primer equip hem de complir les nostra paraula.
No es tracta de justificar si el jugadors de la primera plantilla poden o no encetar unes vacances, alguns diran, i potser palesaran la nostra trista realitat, que alguns membres fa temps que ja les gaudeixen; el fet és que no podem tractar de donar lliçons morals fent des de l’amoralitat i incomplint els compromisos contrets.
Si realment respectem la competició la nostra paraula ha d’ésser d’ésser com la honradesa de la dona del Cèsar, i per tant, sempre que fos possible hauríem de competir amb els nostres millors efectius, independentment de què facin o deixin de fer els rivals.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts