Vergonya, jugadors, vergonya!

Diuen que fou Lo rey en Jacme qui cridà “vergonya, cavallers, vergonya” en veient que els seus homes no avançaven vers l’objectiu (no entrarem aquí a jutjar si fou en la batalla de Portopí o en el setge de Madîna Mayûrqa). Sembla ésser que uns set-cents vuitanta-cinc anys després hauria de repetir-se aquest crit, aquesta vegada dirigit a qui defensa, o això diu, els colors blanc-i-blaus de l’almirall Roger de Llúria.

Un punt de divuit possibles mentre s’afirmava que l’objectiu encara no estava assolit i que tot el club encara estava en tensió perquè aquí ningú podia adormir-se. Si us plau, que algú faci sonar el despertador d’una maleïda vegada perquè aquí tothom sembla haver-se adormit, com si tinguéssim llorers per a l’autocomplaença! Sí, tornem a trobar-nos a la merda, però a més a més, sembla que ens agradi rebolcar-nos-hi. I bis repetita placent, però aquesta situació, viscuda mil-i-una vegades, no és gens plaent; ans al contrari, és un enuig que per repetició porta fins el desesper i la repugnància.

Una temporada irregular però que podia haver acabat amb un cert regust positiu, “donades les conegudes (i dutes com una salmòdia fins a l’extenuació fins a convertir-les en sempiterna excusa?) circumstàncies del club i la competició no s’ha patit i s’ha tingut un bri d’esperança”, se’n va en norris perquè quan només falta fer l’última passa es decideix dormir, considerant que la feina ja està feta com només fan els creguts i vanitosos, i com la llebre enfront de la tortuga pot acabar perdent la cursa de la forma més tràgica i vergonyant possible. I per més inri, aquesta és una situació massa habitual a ca nostra.

Ho sento però no hi ha justificació ni excusa possible: si no hem aconseguit ja superar els quaranta-un punts és perquè qui no hauria d’haver fet no ho ha volgut fer. I això és immoral, innoble i ignominiós. Reaccioneu d’una vegada: saltin el proper diumenge al terreny de joc amb el cap cot sota el pes de la creu del seu oprobi i en sonar el xiulet esdevingueu gladiadors amb un únic objectiu, la victòria; després, el públic ja decidirem si mereixeu el cel o l’infern, o, tal vegada, abandonar-vos en els llimbs com heu fet amb les nostres esperances.

Sembla que haurem de canviar l’expressió per Y el trabajo, hijos de puta?

Endavant Força Màgic Espanyol!