La saviesa popular considera el zombi com un mort vivent, i, considerant que la imatge més difosa és la d’un ens que vagareja cercant preses sense gaire o cap capacitat intel·lectual, per extensió avui en dia es parla de zombi com algú que actua seguint el corrent imperant o de persona absent. Poca gent és conscient que aquesta imatge és una revisió moderna i occidental d’una tradició del vodú haitià gràcies a, salvant moltes referències erudites, George A. Romero i la seva obra Night of the Living Dead i la ingent producció ulterior i que pot tenir un dels seus màxims exponents en el nostre país en la ZombieWalk que s’esdevé anualment, des de fa set anys, en el marc del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya a Sitges. Ara bé, no podem obviar que el concepte de zombi del vodú és una de les moltes versions de dos pretèrits anhels humans: retornar els morts a la vida i la possibilitat de recuperar els morts per utilitzar-los contra els vius.
Aparentment el futbol i els zombis no semblen gaire interconnectats; emperò, podrien establir-se múltiples relacions, i fins i tot podrien arribar a ésser tema d’una tesi, si considerem la capacitat crítica de gran nombre dels afeccionats, cert gregarisme fanàtic social o el servilisme de certs mitjans de comunicació. Tot i això, aquest estiu ens ha donat una de nova: l’aparició d’una efígie al costat d’una làpida amb el nom de Dani Jarque en el carrer Progrés a la nostrada festa major gracienca.
Exposat així, una figura d’un zombi amb el nom de l’etern capità perico enmig del carrer, no és que sembli ofensiu és que, com a mínim, és ofensiu. Això no obstant no fou així. O si més no, presentar-ho així és extreure l’element del seu context i, consegüentment, una tergiversació. Aquella imatge hi era (fins que s’obligà a retirar-la) en un conjunt d’imatges similars i què volien referenciar personatges il·lustres a qui es volia homenatjar.
Hom pot arribar a entendre que es generi una discussió al respecte de si és de bon gust o no (qui ho decideix?) aquest tipus d’homenatge; allò que ja no és lícit, o altrament, no hauríem de tenir present, és aquell atac indiscriminat sense solta ni volta ni volent atendre a raons. Perquè hi ha una dada important i gens negligible: el responsable últim és un perico. Sí, un seguidor del RCDE que volia retre-li un sentit homenatge dins de la recreació festiva que genera el marc de la celebració i, per això, el situa envoltat d’actors, cantats, escriptors i demés persones admirades pel col·lectiu de la Comissió de festes del carrer Progrés, aconseguint així que es volgués retre honorança a en Dani Jarque. Perquè aquesta és la veritat i m’imagino el nostre perico intentant convèncer tothom a la comissió per incloure el nom de Dani Jarque per retre-li homenatge; igual que d’altres en el fons potser somniaven tornar escoltar en viu i en directe cantar Freddy Mercury, ell volia palesar que els pericos desitjaríem veure jugar en viu i en directe el nostre capità. (I si em permeteu un corol·lari flamíger, tal vegada volia evidenciar que ja posats a esdevenir un altre zombi que sigui algú com ell qui et mossegui; tenir la possibilitat d’esdevenir zombi amb l’orgull que sigui un dels grans, un dels nostres qui ho provoqui).
Però amb els guardians de l’honor topà, acostumen a ésser més papistes que el Papa i sembla que alguns incendiaren les xarxes socials (¿encara a hores d’ara no sabem que ni twitter és la vida real ni el hashtag #rcde representa la realitat del RCDE?) i veieren fantasmes blaugrana i mala fe en l’acte fins el punt que animaven al boicot i la destrossa dels guarniments i no volien escoltar les paraules des de la comissió i de la persona que ideà l’homenatge. En el fons es veia que potser ells sí són els zombis incapaços de percebre la realitat, per ells que d’altres estiguessin representats com a zombis no els era ofensiu, que les famílies d’aquests altres no ho poguessin veure ja restava importància a l’acte en si, i tot perquè atacava la seva decència segons un acte quasi terrorista perpetrat per qui no ho havia fet. Ja sabem que no hi ha més cec que aquell qui no vol veure. Només la família, o qui ella considerés, i, si molt apurem en el raonament, el club després de demanar explicacions, podia demanar la retirada de la imatge. Avui en dia, de vegades, és massa fàcil encendre la metxa de la pólvora. Ningú pot ni ha d’intentar imposar unes idees, ni un sentit estètic de l’honor, a d’altri; i açò permet manifestar les opinions a favor i en contra a aquest, i qualssevol de les accions que hom consideri; però s’hauria d’ésser capaç de poder i voler escoltar les motivacions que hi ha darrere dels actes.
Així que vull deixar constància que jo sí trobava un encert retre un homenatge, amb el que l’honor zombi representi, entre altres grans personalitats a en Dani Jarque en la mesura que es realitzava en la decoració del carrer del barri barceloní: considero motiu d’orgull situar el nostre malaguanyat capità entre grans personalitats de la societat moderna. Gràcies per la vostra acció i la vostra resposta Comissió de Festes del Carrer Progrés.
Endavant sempre el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona.
P.S.: M’haureu de permetre que, essent aquesta una bitàcola pirata, us recordi la nau de La Mort i La-Mort-En-Vida de què parlava la Balada del Vell Mariner de S.T.Coleridge a les Lyrical Ballads signades amb W. Wordsworth.
Imaginin…
Dia de l’orgull Gai en una carrossa una estàtua de Jarque vestit de Transexual. Un homenatge del col·lectiu al nostre capità.
Tomatada, un estàtua de Jarque en forma de tomàquet s’estavella contra el campanar i comencen les festes. Bonic homenatge.
Cursa de la Merçe una estàtua de Jarque amb rodes recorre els 11 quilòmetres per la ciutat. Homenatge a un esportista.
El llançament de la cabra pel campanar, però aquesta vegada amb Jarque.. Homenatge del poble de la seva mare.
Tots homenatges, tots fets per pericos, tots realitzats amb bona intenció, però tots fora de lloc.
Primer de tot era una persona, que està MORTA i té família. El problema és que hi ha gent que ho vol ficar fins a en la sopa i acaba fent el ridícul. Amb l’excusa de l’homenatge no val tot.
Igual que qualsevol familiar ens agradaria que se li respectés i d’una puta vegada se li deixés descansar en PAU
Primer de tot, felicitar el pirata Morgan per dos motius: la seva ploma, és un goig llegir-lo. I per atrevir-se a defensar l’indefensable; i és que això de la zombificació, més que un insult a en Jarque, em sembla un insult a la intel.ligència de qui ho proposà; no és un homenatge, és una patotxada digna de nens de 8 anys. No entenc que a algú li pugui fer la més mínima gràcia aquesta mena d’homenatge.
Ara bé, respecto qui pensi al contrari, sobretot si donen la cara i no s’amaguen, com va fer el responsable d’aquesta desfeta. Es va equivocar. I per a mi, s’equivoca en Morgan defensant l’indefentsable.
Es clar que després llegeixes demagògia barata com la del comentari que em precedeix, i no saps si és més curt qui proposa el zombie o qui escriu segons quines animalades. Amic Nacho, espero que deixis descansar en pau en Jarque i la seva família d’una vegada, i no els recordis més cada minut 21 de partit que en Dani és mort. Ho veus? Tothom en sabem de fer demagògia, no cal fer el ridícul d’aquesta manera per demostrar que no hi estàs d’acord amb quelcom.
Abans de donar resposta, vull agrair les persones que han llegit el text i especialment les dues que han decidit deixar un comentari.
Quan vaig iniciar la redacció d’aquest escrit era plenament que m’embarcava en una empresa que podia seguir una ruta difícil, potser per això mateix, a diferència d’altres escrits que no han acabat veient la llum en aquesta bitàcola, no restà en el tinter. Potser no em plantejava que fos defensar l’indefensable com diu el company Kasparek, però sí que possiblement no bogava en la direcció majoritària i que podia acabar embarrancant en aigües fangoses.
És possible que el text no sigui prou explícit, «mea culpa» llavors, deixant clar que entenc i comprenc, com no podia ésser d’una altra manera, que aquest «homenatge» pot semblar de mal gust a la majoria de persones (siguin periques o no; però, especialment, allò que volia mostrar era el meu suport per a unes persones que feren una acció, encertada o no, des de la bona voluntat i que després d’un enrenou, potser sortit de mare, reaccionaren encertadament i a més a més mostrar el meu desacord amb les formes i la manera d’actuar i opinar de moltes persones en relació a l’assumpte.
I insisteixo, no cal pensar que fou un encert aquella decisió, possiblement fou una errada; emperò, considero més poc afortunats molts dels comentaris que suscità. El més plausible és que fos una decisió molt poc encertada sinó pèssima i que la «zombifília» actual palesa la «zombificació» de les ments però no deixem que ni els arbres ens impedeixin veure el bosc ni viceversa.
En Nacho Juliá afirma una gran veritat «en nom de l’homenatge no val tot», llàstima que per argüir la seva posició tot el seu argumentari peca de demagògia i la rèplica definitiva li dóna el company Kasparek. Però em permetré un afegit, les situacions que ens fa imaginar serien «innovacions» força difícils de veure realitzades i per tant poc probables que esdevinguin. A més a més, si se’m permet un comentari amb ànim incendiari, alguns d’aquells que criticaven l’acció només en el cas d’en Jarque (i que quasi «proposaven» que hauria d’haver estat substituït per en Tito Vilanova) molts haguessin reaccionat queixant-se que sempre i arreu ens hem de trobar els, sembla sempiterns, colors blaugrana; però això és jugar a construir castells a la sorra.
Que consti que no pretenc adoctrinar ningú ni en estètica ni moral, però volia deixar clar el perquè d’aquest article i, òbviament, donar resposta als comentaris rebuts.
No voldria, ni puc, respondre en aquesta pàgina sense agrair els elogis rebuts per part d’en Kasparek.
Gràcies company, un plaer ser llegit i comentat per persones com vós.