Elogi de la bogeria

Els periquitos som infinitament millors que els culés. Això és un fet, així de simple. I malgrat després d’aquesta frase la majoria de catalans pensin que estic boig, que sóc una desgràcia humana digna de sacrifici o que mereixeria estar penjat pels collons de l’arbre més alt per haver comès el pitjor dels afronts, passaré a explicar-ho. No per guanyar-me el perdó de ningú, perquè res espero de qui pugui haver-se ofès, sinó per intentar convèncer a un possible però improbable lector imparcial de tal evidència.

A qui li agrada la uniformitat? A qui li entusiasma la monotonia? Qui xala amb l’apatia? A qui convenç el tedi? Qui frueix amb la humiliació? Qui se sent atret per la fanfarronada? No sé perquè, però entenc que a la majoria, als que la doctrina majoritària empara, sí que els hi fa gràcia tot això que esmento. Perquè en una comunitat, a la que li reconec moltes virtuts però també uns quants defectes, s’entenen tots aquests valors com la cosa «normal».

A qui no li agrada ser exclusiu? A qui no li entusiasma l’originalitat? Qui no xala amb la rauxa? A qui no convenç la veritable emoció? Qui no frueix amb el respecte? Qui no se sent atret per la humilitat? No sé perquè, però entenc que només a una meravellosa minoria, als que la doctrina majoritària rebutja. Perquè en una comunitat, a la que li reconec moltes virtuts però també uns quants defectes, s’entenen tots aquests valors com la cosa «estranya».

Els periquitos som els cracks dels aficionats al futbol de Catalunya (i potser de més enllà i tot). No tenim mai un guió previst, ens juguem la vida a cada passa, lluitem sense descans contra qui ens mostra estranyesa. Patim, caiem i ens tornem a aixecar, des de ben petits. Al cole, al carrer, a casa del sogre, a la feina, al tren, al camp. Sempre hem estats els rars, els bojos, els diferents. Però de les tristors en sabem fer fum, i ens emocionem amb un empat davant el cuer, amb un xut desviat d’aquell periquito canterà que remata amb el cor, amb l’aturada feixuga del porter que va créixer amb nosaltres.

Qui creieu que se sent més satisfet en creuar un carrer? El senyor Josep o la senyora Maria que travessen pel pas de peatons? O el funambulista que fa la travessa amb ulls clucs a desenes de metres d’alçada? Qui creieu, doncs, que no dorm per l’emoció viscuda? Qui guanya una lliga perquè la inversió multimilionària els permet prendre un injust avantatge? O el qui marca el gol salvador al minut 92 de partit? Qui se sent més orgullós? Qui perd una de les poques finals que disputa? O qui en guanya una més, partint sempre com a favorit? A mi que em perdonin els culés, però la seva vida ha de ser molt avorrida. Jo prefereixo ser el boig.

Kapdetrò.