M’esgarrifa pensar en la frivolitat que suposa posar al mateix terreny la fam, l’opressió i el futbol, però creieu-me, grumets d’aquest mar, que no és baladí. Molts de nosaltres duem el futbol als estrats més baixos de la piràmide de Maslow, en aquell estadi on ser de l’Espanyol, o de qualsevol altre equip, esdevé quelcom tan important com respirar, a l’estadi de la supervivència. Per això quan hom comet injustícies contra el nostre club és com si ens estessin clavant una daga a l’estómac.
I això és el que fan amb el botí els veritables lladregots dels estaments futbolístics. Clavar-nos, als seguidors dels clubs pobres, una daga bruta de menyspreu, rovellada de desdeny. Ens diuen, com a en Maurici, que la nostra vida és patir sota el fang. Però bé que venen a demanar-nos dos partits a l’any contra els totpoderosos, bé que volen que omplim el quadre d’una lliga corrupte. Tot pel negoci de la imatge, que ens fereix doblement: ens deixa les engrunes a les butxaques escurades i, alhora, ens escura la grada amb horaris infames. I, nosaltres, malalts de futbol, seguim consumint retransmissions enllaunades, tornant-nos còmplices del “clubicidi” perquè no hi podem fer més, perquè forma part de la nostra manera de viure la malaltia de la pilota.
Per què?!, cridaria amb ganes. Per què?!, preguntaria als déus dels set mars. No som habitants d’aquest món? Perquè no s’han de tractar totes les persones per un igual? Perquè també en el futbol hi ha d’haver aficionats a dues velocitats? Com és que mentre alguns d’ells saben que el seu club disposarà de milions i milions per malgastar, d’altres han d’emprar la resignació per referir-se a l’auster futur del seu club? Perquè en aquest aspecte, regulat per una federació que hauria de vetllar per la igualtat de tots els seus federats, ningú pren partit pels més febles? Ningú se n’adona de la fragilitat de l’autenticitat de la passió pel futbol? Perquè tots els que s’emmirallen en Europa no ho fan també en l’aspecte del repartiment dels drets televisius?
El futur que ens espera no serà millor, ans al contrari, doncs els hooligans fanàtics que encapçalen les operadores de televisió està clar que tenen una altra mena de competició al cap. Potser un campionat domèstic sense els dos grans equips i una lliga europea que fomenti la masturbació dels egòlatres? Doncs bé, que marxin! que montin la seva llliga i ens dexin en pau. I si nosaltres hem de seguir caminant per una altra categoria domèstica ho farem, com sempre. L’autenticitat del futbol ens en donarà, a la llarga, les gràcies.
Benvolgut Kapdetrò,
Plenament d’acord amb vós. Sembla una fal·làcia convertir el futbol en un dels ítems de l’estrat més bàsic de la piràmide de Maslow, però en la nostra societat actual cada vegada més allò plenament important sembla ésser el «panem et circensis». Un pa i circ que, com sempre, serà gestionat pels poderosos i, consegüentment, destinat a mantenir el despotisme il·lustrat de «tot pel poble però sense el poble», és a dir, que els poderosos estafadors continuaran afavorint-se en contuberni bacanal.
Per això cal defensar una veritable acció conjunta contra el seu domini: «volen» que juguem la seva lliga sota el seu jou? Molt bé, sortim al camp a passejar, tots i cadascun dels equips que no formen part de l’elit mafiosa. Potser així canviaríem quelcom.