La Copa: Baratària, la xocolata del lloro o la pedra de Sísif

Anit hauria d’ésser una vetllada de les grans a Cornellà-El Prat, altrament dit Power8 Stadium, tot i que els il·lògics horaris del futbol poden fer que l’assistència no sigui la desitjada. El fulgor especial rau en la il·lusió que la copa, el torneig que la pericada ha pogut gaudir, pot arribar a inspirar envoltats per una lliga morta.

Per a qualssevol dels clubs que no formen part del que alguns avui en dia anomenarien casta futbolística espanyola, la Liga és com una feina que no t’agrada però saps que has de conservar perquè necessites a final de mes un salari del que no pots prescindir, mentre la copa pot esdevenir aquella relació inesperada que tal vegada no acabarà en res però podria resultar la millor història de la teva vida. Tal vegada només serà un somni, però també semblava impossible que la humanitat pogués contemplar la Terra des de l’espai. I sembla que des de la còfia han albirat la terra on s’amaga el tresor, però no podem obviar que abans d’arribar cal derrotar les naus enemigues que el custodien. Alguns han vist en un sorteig que evita els grans pressupostos com un un camí planer, però la senda fins la Ciutat Maragda no es troba exempta de perills que no podem, ni hem de voler, evitar sinó combatre i vèncer.

I mentre les gaites preparen els combatents per a l’enfrontament hom pot experimentar la necessitat de deixar-se endur per la metafísica de l’existència futbolística abans que l’adrenalínica  follia se’ns emporti com el corrent d’un riu.

¿És la copa una falsa promesa? Tal vegada pretenen enganyar-nos amb la possibilitat que podem guanyar un títol en una competició espanyola? ¿Ens concedeixen, enverinadament, el govern d’una illa ingovernable? Durant molts anys el dit torneig del KO s’ha mantingut com l’opció de revolta de la plebs vers l’opressor perquè no oblidem que no hi ha imperi que duri eternament; així que qui sap si aquesta vegada l’experiment se’ls torna a anar en orris. Com la inhumana maquinària capitalista que vol devorar-ho tot, els poderosos del futbol espanyol han decidit que volen menjar-se tot el pastís, però hem de decidir, perquè tenim tot el dret, que volem el pa sencer. Si volem Baratària, lluitem per fer-la nostra. Que no es pensin pas que per nosaltres, com durant molt de temps han volgut vendre, la Copa és la xocolata del lloro. Per nosaltres, o així hauria d’ésser per aquells que defensen els colors blanc-i-blaus que senyorejava Roger de Llúria, no és cap llepolia que és dóna a la mascota per aparentar davant les altes esferes; aquí ni volem ésser comparses ni evocar temps passats, simplement, ho volem tot i ho volem ara. Prou tenim amb el jou d’empènyer la pedra, com Sísif, fins dalt de la muntanya per veure com cau abans d’arribar i haver de reiniciar el camí ad eternum. Sí, sabem que molt hauria de canviar l’Hades perquè la lliga no sigui una ensopidora competició on la majoria estem abocats a simplement transitar-la i somiar desperts mirant les estrelles sabent que pots badar i caure pel penya-segat o només continuar i rebre les fuetades del despòtic patró. Però fins i tot Prometeu robà el foc als déus; així que com els escocesos a Bannockburn, preparem-nos per la batalla i sortim a lluitar fins la victòria per la nostra llibertat i per fer realitat els nostres anhels. Fem el cim i llencem-los la pedra des de la glòria.

No ens oblidarem de la realitat ni somniarem plàcidament envoltats de núvols de cotó en els llorers del cèsar; la Lliga és una competició que només tindrà l’interès, malauradament, de veure’ns aconseguir la salvació el més aviat possible, la Copa és l’única esperança per trempar enguany. Ho fem?

Sigui com vulgui no deixem volar coloms ni venguem la pell de l’ós abans de caçar-lo, que l’última vegada que exercírem de la lletera el càntir se’ns trencà esfereïdorament. Sortim al camp amb l’esperit i el savoir faire de qui cerca la millor nit de la seva vida.