Els draps bruts, a casa.

Amb l’amarg desencís de l’eliminatòria de Copa encara a la gola, després del partit més important de la història recent del RCDE, sembla forassenyat o, com a mínim inoportú, qüestionar aspectes tan bàsics com els components del nostre ADN. Dies abans, les perspectives generades al voltant de la ja impossible final catalana de Copa em feien posar la pell de gallina. Sentia esgarrifances de plaer mentre la ment se’m traslladava a la celebració d’un títol davant l’etern rival, el rival en majúscules. Em feia por, però, que a mesura que s’acostés el 30 de maig, la perenne bilis superba dels que es creuen melic de Catalunya ens aniria posant metzina als diaris, a la televisió o a les xarxes socials, amb la intenció d’aprofitar l’ocasió d’eliminar-nos politicament.

Malauradament, a la nostra grada, no manquen els que haguessin volgut fer d’aquesta final una mena de plebiscitàries sobre sentiment nacional al nostre club. I la hipocresia dels que parlen de política dient que no parlen de política hauria acabat traient el cap per alguna escletxa. Hem de ser conscients de la diversitat ideològica del nostre club i cal reconèixer que hem demostrat ser capaços, en certs períodes, d’apartar del camí aquestes diferències i mostrar el nostre amor perico fins a l’últim alè. Però quan a la semifinal es van esgotar els arguments futbolístics per gaudir de la vetllada, van anticipar-se aquestes eleccions.

No vull ni imaginar que, ja sigui per provocació externa, ja sigui per inòpia pròpia, es pogués haver convertit la final en una guerra ideològica on no hi teniem res a guanyar i molt a perdre, just a l’inrevés que en el terreny futbolístic. Perquè, no ens enganyem, només és el futbol allò que ens agermana. Tots sabem, fefaentment, que el debat polític separa els pericos en dos mons cada cop més allunyats. I no vull parlar de pericos bons i dolents, ni molt menys, mentre tots es comportin dins dels paràmetres del respecte i l’educació.

L’Espanyol és al bell mig de la falla que separa dues plaques tectòniques de diferent color polític, dues plaques que ara es mouen i xerriquejen. El fet d’haver aconseguit en els darrers anys un equilibri a la grada és un actiu important del club que demostra el grau de maduresa de l’aficionat perico. Però igual que hom perd els papers quan una enèssima equivocació converteix una claríssima ocasió en un irritant fora de joc, hom pot perdre els papers quan veu malmesa la seva indestriable vessant política individual. I si el proper partit important és Espanyol contra Español, anem malament, tenim tots els números de quedar engolits pel terratrèmol.

No sé ben bé on anirà a parar aquest maldestre pirata intentant ser politicament correcte en aquest escrit per demanar, de la millor manera possible, que siguem prou conscients com per no enfrontar els dos «jos» interns que té aquest club. Li fa por a aquest pirata haver abusat de la hipocresia, maleïda hipocresia, per evitar dir allò que cridaria als quatre vents. Fins i tot el recurs d’haver fet servir la tercera persona en aquest paràgraf demostra la incomoditat que li provoca tot plegat. Tots tenim una bandera, que és la que cadascú vulgui, i, per damunt d’ella, una altra que ens uneix.

Collons, que al final cal dir-ho tot més clar! Deixem estelades, senyeres, rojigualdes i preconstitucionals a casa i enarborem només la blanc-i-blava. Cridem fins a l’extenuació per animar els nostres guerrers, que representen al terreny de joc el nostre sentiment perico. Ajudem a aconseguir els objectius futbolístics que encara resten enguany. De tota la resta, ja ens en cuidarem un altre dia i en un altre lloc entre els que tinguem la suficient educació per debatre-ho pausadament. Fem la guerra de les banderes contra els nostres rivals, que malgrat siguem menys, la tenim guanyada. I crec que això ho pot subscriure tothom qui estimi l’Espanyol, sempre que sigui persona de bé. Jo volia jugar la final de Copa, sí, però contra el Barça, no contra nosaltres mateixos.