Estem a menys d’una setmana que la pilota comenci a rodar en competició oficial per al RCDE i tot semblaria indicar que hem de parlar de les altes i baixes, de l’estil, etc; però no, aquest humil pirata no entrarà a valorar si tenim una direcció tècnica a la banqueta capacitada per dur-nos a bon port o què ens obligarà a haver de fer un motí abans de menjar-se el panellets perquè la nau fa aigües arreu. Avui vull parlar-vos de les essències periques.
Potser ja no ho recordem, o no volem fer-ho, però abans d’encetar-se el període canicular futbolístic la nostra atenció restava centrada en si un paquet accionaral superior al 30% canviava de mans. Sembla que ara ningú en parla, tal vegada la decisió de vendre o no vendre ja està presa i només esperen fer-la pública després que s’inicïi la competició per allò de no desequilibrar l’equip mentre es contrueix.
Es parlà molt de si amb aquesta venda a capital estranger deixaríem d’ésser qui som, que la meravellosa minoria ja no seria tal. Aviam, anem a pams. La venda la farien uns pocs potentats, així que la “minoria” seríem els mateixos; i, si aquests que ara volen vendre no volen arriscar més el seu capital després de no haver aconseguit solucionar els problemes credicitis de l’entitat és humanament comprensible. Algú podria dir que és l’acció de les rates que abandonen el vaixell abans que s’enfonsi, però això ho podríem aplicar a molts dels que han passat per la gerència de l’equip i alguns fins i tot fan oposició amb l’obllit selectiu de l’anhel de poder.
Respecte la possible o no pèrdua de les essències periques, algú em sabria dir quines són realment aquestes essències? ¿Les trobem en les tradicionals guerres de famílies, les que en part ens han dut fins la situiació on estem ara; en el sentiment de resistència contra tot i tothom, fins i tot, de vegades, contra l’aficionat del seient del costat; engrescar-nos i somniar amb la Lluna després de tres bons partits i viure l’Infern amb tres de dolents; en seixanta anys sense títols o en les dues copes en sis anys amb salvacions agòniques; en projectes de planter i fitxatges suposadament contrastats perquè la caixa no dóna ni per guardar caramels o en canviar d’entrenador cada any perquè en el fons no sabem quina flor volem? Les de l’EspaNYol o les de l’EspaÑol? Jacobins i girondins? Quines són les suposades essències del nostre club? L’amor als colors blanc-i-blau i el allò suposa… Però què implica? I què implica en la societat actual on l’activitat econòmica del futbol és la què és. Sï, ja ho sabem, fuck modern football; però alguns continuem pagant religiosament cada any el nostre carnet de soci, i per què? Per continuar fent la travessa del desert fins… quan?
Sincerament, si alguna cosa desitjo és poder despertar essent un club sense l’ofec del deute, amb la possibilitat que si s’ha confeccionat un bon equip i es sap dirigir i la fortuna ens somriu una mica podrem gaudir de futbol i del somni de potser conquerir quelcom. No ens fem trampes al solitari: estar molt bé vendre que som una minoria de bojos que vivim els colors pel plaer de viure’ls però tots anhelem arrebassar el foc els déus i gunayar quelcom. Hauríem d’ésser una llepolia futbolística i no som ni una ombra; potser sí és arribat el moment de decidir què coi volem ser.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts