Ara que ja sembla que ha baixat el souflé donaré la meva opinió, des del desconeixement i una mica des del cunyadisme omnipresent en la societat actual, sobre la possible venda o no del paquet accionarial d’en Dani i en Condal.
La venda d’aquest paquet accionarial, després de portar tant de temps buscant solucions i idees dintre de casa nostre per poder treure el cap i començar a veure la llum al final del túnel, és quasi ve un fet inevitable. El marge de maniobra per que aquestes accions restin dins del club és mínim, sent optimistes. Les millores econòmiques no han arribat, el nombre de socis va caient i les famílies dins del club fa anys que no es miren. Ningú vol donar una empenta econòmica a l’entitat i sense aquesta, les idees i plans de futur que podrien funcionar i tornar a engrescar a la gent, no engeguen.
Les fonts periodístiques han assenyalat com a possible comprador un fons voltor americà Cerberusi segons diuen és possible que un de Xinés. És molt trist que esperem amb candeletes els calers d’aquells volen fer negoci amb quelcom tant sagrat com era el futbol, però deixant cor i estómac a banda, pensant amb el cap i sents conscients en quina mena d’espectacle s’ha convertit l’esport d’èlit (Fuckthe modern football), aquesta venda seria la solució a la greu situació econòmica que arrastra el club des de fa una dècada (o més).
Per aquells qui creuen que el club perdrà la seva identitat, jo els diria que no. La massa social és la que dona identitat al club i de massa social en tenim, cada vegada menys, però en tenim i fidel. Altre cosa és, permeteu-me la dolenteria, saber quina és la identitat del club. Deixem-ho així, com una dolenteria.
Aquets calers, intencionadament injectats per fer al club atractiu per a una futura venda, teòricament donarien aquest impuls que permetria fer girar el cercle viciós afició-capacitat econòmica- èxits esportius. La gran sacrificada l’autonomia de decisió dels socis, però aquesta ja fa anys que la vam perdre.