Ja sabeu de la meva tendència a opinar de les coses amb temps pel mig i paint-les, ventagista i poc professional direu, bé, no és res nou. Ningú podrà dir, això sí, que no portem (o porto) des de fa moltes jornades demanant un canvi a la banqueta del nostre estimadíssim rcde; però no, amb aquest article no vull referir-me pas a aquest capítol de la història recent del club, capítol que, és evident, no sembla ara per ara tancat, amb aquest article vull congratular-me pel fet de que ja tenim entrenador.
És ben cert que Galca només porta dos partits oficials i que el primer d’ells, el del Llevant, es pot dir que ho va dirigir hores després d’aterrar literalment al Prat, tot i això ja es va notar una millor imatge de l’equip, tant al pressing com a la verticalitat i oportunitats, peró només vaig necessitar quinze minuts del segón partit per comprendre que per fi teniem algú amb cara i ulls i amb la suficient solvència com per poder anomenar-lo entrenador. Poder dintre de deu jornades diem que és molt dolent (ja sabeu que som molt de criticar com a penya) però esta clar que aquest adjectiu acompanyarà a la palabra entrenador.
Aquets quinze minuts que hem van servir per ratificar-li el títol i l’ofici a en Constantín Galca són els que van del minut 45 de la primera part del match contra les Palmas i el minut 1 de la segona part. El temps del descans és el que utilitzen els entrenadors per corregir allò que no els agrada i els errors que el seu onze inicial ha comès a la primera part; aquella falta d’oportunitats e incapacitat de trenar jugades aprofitables a dalt que es van donar en aquell partit (amb l’ajuda involuntària d’un partit dolentot d’en Asensio). Quinze minuts que van servir per què l’equip sortis amb altre aire, més capacitat de creació i que el mister va acavar d’adobar possant a en Sevilla al seu lloc natural al camp. El resultat ja ho sabeu, joc més àgil, un gol, dues oportunitats i la sensació de que l’equip sabia que volia fer i l’entrenador sabia com fer-ho. Aquella sensació que feia moltes jornades no veiem a Cornellà.
És clar que falten coses per millorar, però la sensació que dona Galca és que sap que és i que té capacitat de fer-ho, després sortirà bé o malament, però almenys els jugadors sembla que han deixat de » corrèr com animals » per posar-se a jugar al futbol.