Ara que el RCDE ja ha passat a mans alienes a la seva pròpia tradició, ara l’Espanyol és una més de les empreses futbolístiques que intentarà sobreviure, i viure i viure bé, gràcies al capital estranger. Si aquesta és una bona o mala notícia el temps ho dictaminarà, però sembla, que, vistes les circumstàncies, és la solució que necessitàvem. No tractem d’ésser més papistes que el Papa, el futbol fa anys que deixà d’ésser un esport per esdevenir una entertaintment factory sotmesa als designis del capitalisme més cru. Si ara mateix som una peça més en aquesta mena d’assaig del mal anomenat darwinisme social només podem fer que sotmetre’ns a les lleis del mercat o sucumbir i marxar.
Sembla que hem decidit jugar, així que, considerant la calamitosa situació econòmica de l’entitat, fet que sí semblaria la nostra autèntica essència si repassem la nostra història, només ens quedava l’opció de recapitalitzar-nos: una vegada pagat tot allò que devíem i fet net amb els comptes comencem a mirar cap endavant. Això és el que espero del futur més immediat del club ara ja sí en l’època Chen (o època Rastar, com prefereixin). Ara bé, no ens deixem caure en la temptació i no deixem volar coloms com la Lletera, no esperem esdevenir un ManCity, un PSG, un Chelsea o qualssevol dels equips que puguin imaginar ara en mans milionàries. Poc a poc i bona lletra.
D’acord, som un històric de la Liga, i de molt abans, però Roma ni es construí pas en un dia ni paga traïdors. Està clar que tots desitgem que en temps que resta de mercato encara ens continuï il·lusionant amb aquest moment “any 0 QSF”. No oblidem que la pell de l’ós no es pot vendre fins no haver-lo pas caçat; que ja hem sentit qui ara afirma que esperava fitxatges de més alta volada. Que ningú oblidi, que l’objectiu ara per ara no és pas guanyar la lliga; fermem una bona classificació tranquil·la i demostrem que sabem fer les coses ben fetes i comencem a construir aquell futur que tant fa que somniem. Deixem-nos seduir pel nou projecte i solquem les noves mars amb l’objectiu d’arribar a terres desconegudes què explorar i obtenir bons rèdits. Aquests rèdits que alguns ja veuen en un horitzó quasi proper on veuen créixer tant la massa social que hauríem d’ampliar les grades del nostres estadi i ja podríem classificar-nos entre samarretes velles i samarretes noves; no caiguem en aquesta guerra de números de carnets ni siguem com la lletera, simplement gaudim del nou projecte de l’Espanyol i esperem que ben aviat la nostra història s’escrigui amb més llorejades lletres.
Com a pirates vivim el somni romàntic de pertànyer només a la mar i poder seguir els designis del nostre albir en el vent, però, com hem dit abans, el món del futbol avui en dia és una altra cosa: avui ja no ens trobaríem els jugadors fent un vermut en el Sarrià 82. Per això, entenem que aquesta passa de deixar d’ésser el tradicional negoci de barri per entrar a cotitzar en borsa és allò que necessitava la nostra estimada entitat. Sabem que estem encetant una època que ens omple el cor i l’ànima d’esperança, de poder seguir gaudint del nostre RCDE i a més a més, així ho esperem, poder somniar amb poder aconseguir fites millors a les que estàvem acostumats. Deixem rancúnies enrere, no significa pas fer Ley de punto final; siguem fidels als nostres colors blanc-i-blaus i volem ben amunt. Com va escriure Mao “La nostra nació té el coratge per combatre l’enemic fins l’última gota de sang, la determinació per recobrar amb llur forces tot allò que ha perdut i la capacitat per aixecar-se damunt els seus propis peus entre la resta de nacions.” Que torni a ésser, doncs, el RCDE aquesta nostra nació. Gaudim del nostre viatge a Ítaca.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts