El Rayo, una manera diferent d’entendre el futbol

El Rayo, una manera diferent d’entendre el futbol

Quique PEINADO. ¡A las armas!. Madrid: Libros del KO, 2015. 112 p. ISBN: 978-84-16001-40-8. 8 €.

Amb la bandera pirata onejant al capdamunt del pal major, el Rayo Vallecano, un modest equip de barri que es mou a cavall entre la Primera i la Segona Divisió, a l’ombra del Reial Madrid i l’Atlético, ha esdevingut un símbol representatiu de Vallecas, barri obrer i d’esquerres per excel·lència. L’estreta vinculació entre barri, afició i equip transcendeix l’àmbit estrictament esportiu i ha propiciat que el club acabés identificant-se amb els valors de la lluita i la solidaritat obrera, gràcies a l’impuls actiu del principal grup de seguidors del Rayo, els Bukaneros. Identificació que ha quedat palesa de manera clara en actuacions dignes d’aplaudiment, com ara el pagament del lloguer a una dona gran desnonada de casa seva, una col·lecta per tal de recollir els diners necessaris perquè els fills de l’exporter rayista Wilfred, malalt de càncer, poguessin desplaçar-se i fer-li costat en el seu últim instant, o el suport i adhesió de futbolistes, cos tècnic i treballadors del club a diferents convocatòries de vaga general.

A través d’un senzill i honest exercici introspectiu, el periodista Quique Peinado, fidel seguidor del Rayo, reflexiona sobre el seu rayisme i assegura que la passió pel Rayo, igual que el fet de ser d’esquerres i la seva afició per la boxa (la famosa «santíssima trinitat» de la vallecanitat), li ve per herència genètica dels seus progenitors i ascendents, sense desmerèixer per a res la influència de l’entorn. Una passió que ha anat en augment i enfortint-se amb el pas dels anys, com el sentiment de pertinença a un barri amb un fort caràcter lluitador i reivindicatiu, malgrat ja no residir-hi. Un barri difícil i degradat fa trenta anys, com ens recorda l’autor durant la seva infantesa, a causa de la droga i la delinqüència i on, tot fent servir la irresistible metàfora de la marginalitat, darrere d’un triomf esportiu hi ha sempre el risc de la tragèdia. Un cas paradigmàtic el representa l’exboxejador Poli Díaz, el potro de Vallecas, que es va enganxar a les drogues, però també li ha passat al fondista Alberto García, que va caure en el dopatge, o al conflictiu futbolista Fernando Marqués, format al planter del Rayo i que va jugar una temporada a l’Espanyol, tots tres fills i emblemes esportius del barri.

Un barri, d’altra banda, que és un símbol per a l’esquerra alternativa espanyola. Immers en aquest context, i com a conseqüència immediata, el Rayo s’ha vist influït per la presència dels Bukaneros, un grup de joves aficionats que es defineixen com a republicans i antifeixistes i que compten amb la complicitat i el suport de la resta de seguidors, fins al punt de motivar amb les seves pancartes i proclames reivindicatives que el club hagi assumit els valors de la solidaritat i la tradició obrera, com a trets identificadors. Val a dir, a més a més, que els Bukaneros han dut a terme campanyes de sensibilització per lluitar contra el racisme, amb els malaguanyats Laurie Cunningham i Wilfred com a bandera, o contra l’homofòbia. És per tot això que d’uns anys ençà el Rayo desperta un corrent de simpatia entre bona part de l’esquerra alternativa. No en va, David Fernández, militant i exdiputat de la CUP, es confessa seguidor.

Amb tot, en temps de globalització i neoliberalisme, s’accepta i s’assumeix sovint a contracor que el club es financi mitjançant els ingressos dels patrocinadors de torn, els drets televisius i la comercialització de productes, tot i no estar d’acord amb aquesta mercantilització del futbol. És per això que l’autor reivindica, en un exercici de nostàlgia en tota regla, aquell Rayo vintage dels 90 i el bon ambient que es vivia en les grades de Vallecas. Tanmateix, l’aroma dels vells temps encara es respira en un dels camps amb més mística del futbol espanyol per la seva singularitat: estret i amb un gol sense graderia, tancat amb una simple paret, en part també gràcies al suport i la fidelitat de l’afició a l’equip, liderada i conduïda pels Bukaneros. Un camp singular que, per altra banda, acull al seu interior, paradoxalment, la federació madrilenya d’escacs i un gimnàs de boxa.

Finalment, Peinado repassa els seus records i vivències rayistes com a soci i aficionat: la celebració sobre la mateixa gespa de l’ascens a la màxima categoria aconseguit a casa davant el Marbella; el record a la figura del mític Wilfred, que va ser el seu ídol d’adolescència; l’admiració pels driblings desequilibrants d’Onésimo, un dels seus jugadors preferits; l’etapa més exitosa que els va permetre jugar per primera i única vegada a Europa; les victòries més recordades: les obtingudes davant el totpoderós Reial Madrid; els anys a la Segona B, havent de patir un futbol infame; la meravellosa bogeria del gol de Tamudo que va salvar el Rayo del descens i de la seva desaparició; i un reconeixement especial a aquells jugadors identificats plenament amb l’escut i la samarreta de la franja vermella: Cota, Michel, Wilfred, Coke i Movilla. Remata el llibre el repte, la necessitat i el neguit de transmetre al seu fill Mikel el seu amor pel Rayo.

Tanmateix, i per acabar, tot i la distància evident que separa al Rayo i l’Espanyol, podem detectar fàcilment algunes coincidències curioses entre ambdós clubs: l’empetitiment al costat dels colossos veïns que acaparen tota l’atenció, derbis desiguals com una versió de David contra Goliat, salvacions agòniques d’infart en el descompte i jugadors que els últims anys han jugat en els dos equips (Fernando Marqués, Tamudo, Amat, Longo, Arbilla, Rober Correa, Cristian Álvarez, Baena o Leo Baptistao). Potser perquè tenen més aspectes en comú del que ens pensem.

En definitiva, tenim a les mans un llibre escrit des de l’experiència i la reflexió personal que permet al lector comprendre i descobrir què és i què significa el Rayo. Per tot plegat, el llibre mereix ocupar, sense cap mena de dubte, un lloc a la nostra biblioteca pirata.

Nobody