Aquest article estava pensat per haver aparegut fa dues setmanes; però es va anar refredant i hom decidí que tal volta millor deixar-ho al calaix de sastre, de fet, així ens ho recomanava el nostre camarada Nobody, ara bé, el nostre cinquè aniversari com a penya ens ha fet memòria que als pirates ningú no els feia pas callar a la mar…
A l’espera de la celebració de la Supercopa de Catalunya al març a Lleida, el RCDE va superar la tríada de derbis del Cap i Casal dels vint-i-un dies de gener amb dignitat. L’Espanyol, a qui molts presagiaven tres severes derrotes, pot sortir dels embats amb el cap ben alt: una victòria, una derrota i un empat plantant cara efectivament i manifesta enfront del milionari tità rival. Ara bé, si quelcom farà recordar aquests enfrontaments serà la figura de Piqué.
Encetarem aquesta dissertació al voltant de la figura del jugador de la Bonanova recordant que a l’acabar el segon partit, entre d’altres comentaris titllà l’rcde com a “Espanyol de Cornellà”; com bé li va recordar el seu homònim Moreno, només calia que mirés l’escut que llueix la samarra dels colors de Roger de Llúria per comprovar que el nom és Reial Club Deportiu (sí, el mot deport és correcte en català, i, de fet, emprat d’antuvi; i, altres històriques entitats del país també en fan ús com el Reus Deportiu o el Terrassa Deportiu Hoquei) Espanyol de Barcelona SAD. Per molt que li cogui som i serem barcelonins. De fet, som un club barceloní fundat per catalans i que vesteix colors catalans, no tothom pot dir el mateix. Tanmateix, sembla que aquesta lògica aclaparadora no és suficient pel central culer. Segons ell, el fet que treballem a Cornellà (per què obvia El Prat de Llobregat?) ens fa directament com a ens cornellanenc. És a dir, totes les persones catalanes que viuen i treballen fora de Catalunya acaben de deixar d’ésser catalanes per decisió del senyor (sic) Piqué, oi? És més, ell mentre era jugador del ManU no era pas barceloní sinó que era de Manchester… Cal un determinat temps per a què això s’esdevingui? El President Puigdemont ja és ciutadà belga? Tal volta, podria haver-li dit a Schwarzenegger que ja no era austríac sinó nord-americà i per tant sí podia optar a la Casa Blanca. Emperò, del fil de la seva befa podem treure més suc. Pot provar de dir als aficionats del Chelsea, ara que es tornaran a trobar, que no són de Chelsea sinó de Fulham (ja que allà es troba Stamford Bridge). Aprofitant l’avinentesa la visita londinenca i aprofiti per parlar d’ubicacions i noms als hammers, que tal i com deia l’expert “la tradició obrera de l’autèntic este de Londres, l’Est End, recau no obstant en un club que es considera a si mateix del nord i duu la paraula oest en el seu nom: el West Ham. Li recomano dir-ho enmig d’una trobada “informal” estre els seus aficionats i els del Milwall. Ergo, en els millors dels casos podríem considerar el seu comentari una boutade.
Tot i que més aviat, un lamentable exabrupte classista. Amb la seva sortida de to pretén deslocalitzar-nos des de Barcelona, des de la seva Barcelona pija, fins l’extraradi obrer. Des de la seva visió upper Diagonal el Cinturó roig és el Mordor plebeu. Per a ell, el pecat és doble: abandonar la ciutat (que per molts d’ells ha manllevat el nom de l’empresa) i fer-ho a un dels pitjors destins possibles. Lamentable classisme burgès.
Per reblir el seu lladruqueig de futur candidat a la presidència del club que per eixugar el seu deute monetari construí el seu camp en una operació esconòmica avalada pel dictador espanyol més sanguinari, afegí que la nostra, segons ell, pèrdua d’essència barcelonina es palesava pel fet de tenir un president xinès. Tot el fals periodisme venut al pensament únic nacionalbarcelonista no sabré veure la xenofòbia i el supremacisme que perfuma el comentari. La seva afirmació dóna a entendre que el fet d’ésser estranger, o si més no, xinès, no és prou digne per poder ostentar la presidència d’un club de futbol de la capital de Catalunya. Si hom no vol veure que un comentari de tal magnitud no és una mostra vergonyant i menyspreable d’odi, possiblement considera que la neteja ètnica és una solució efectiva per a la sobrepoblació planetària. Llur afirmació atempta contra la pròpia història del país, no podem oblidar que Catalunya, parlamentàriament i democràtica, va tenir un president de la Generalitat andalús; provocà el segon tripartit que Catlunya deixés d’ésser catalana? D’avalar i acceptar el comentari d’en Piqué a aplaudir el petit apartheid no hi ha pas cap gran abisme, ans al contrari, la línia és molt prima.
A més a més, un comentari d’aquest calat demostra una nul·la coneixença de la història de la seva pròpia entitat. L’equip on juga fou fundat per un suís (per això els colors) i durant uns anys no acceptava jugadors locals (ni catalans i espanyols) en les seves files fins al punt que quan el Català era a punt de desaparèixer el barça intentà fusionar-se amb ells però aquests desestimaren l’oferta perquè no tenien res de catalans…
Algú dirà que tot això ve d’uns insults perpetrats per l’afició perica vers el jugador culer. Al “famós cant” que una part petita de l’afició blanc-i-blava li dedicà se li ha de reconèixer quelcom: és difícil superar-lo en indignitat: masclista, homòfob, racista. Ras i curt: és despreciable. Sancionar l’Espanyol per ell seria lògic i lícit. Per altra banda, també cal felicitar aquella gran part que no s’ha afegit al càntic. I és important fer esment en el fet que qui cantava fou una part, minoritària, de l’afició. No feu cas aquells venuts media que ens fica a tota la pericada en mateix sac i que per cert es tapà les orelles quan una part de l’afició culer cantà allò de “¿Dónde està Jarque?”. Hom podria arribar a entendre que l’internacional per España reaccionés duent-se el dit a la boca fent fer callar qui li escopia el cant; recordem com Lo Pelat en el delapeñazo va fer callar el camp nou com a reposta als seus esgüells de “a segunda”; però si allò que succeeix al camp resta al camp, llur declaracions era atiar el foc. Per cert, que l’inici del gest fos fent banyes era un impuls metàl·lic sobrevingut?
I, no us heu preguntat, per què l’afició del RCDE té esquírria a Pique? No és perquè sigui un referent culer sorgit del més pregon de la seva institució i que representi la rivalitat eterna entre Espanyol i Barça; la tírria és plenament justificada. Que ningú oblidi que ja al RCDE Stadium ha celebrat gols del seu equip escopint, literalment, a la grada; però ve de més lluny: naix amb el derbi de les bengales. En el derbi del 2008 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc Lluís Companys, membres dels boixos nois varen llençar bengales des de la seva ubicació damunt de zones dels aficioants pericos (fet que per cert, el conseller Saura acabà considerant en seu parlamentària que fou responsabilitat del Espanyol -sic!-); en acabar, Piqué i d’altres jugadors foren a celebrar la seva victòria amb aquests aficinats, fet que manifestava una exaltació dels seus actes. D’aquella pols, vénen aquests fangs.
Lamentant els càntics, l’actitud de Piqué és la d’un superb pagat de si mateix atiador de l’odi que mereixeria ésser considerat persona non grata pel RCDE.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Piqué m’ha fet recordar aquella màxima atribuïda a diferents savis: Better to remain silent and be thought a fool than to open your mouth and remove all doubt.