Tot i créixer i educar-me dins d’una família catòlica practicant i haver participat en les seves litúrgies i tradicions mai m’he considerat una persona religiosa.
No entenia aquesta fe devota que a través dels mandats de persones de carn i ossos, interpretacions subjectives de suposats missatges i ensenyances d’un ésser diví, prometien la felicitat post mortem.
No, no parlo únicament de la religió catòlica, parlo de totes les religions en general i de les seves característiques comunes, que en tenen moltes (per no dir que són els mateixos caps amb diferents barrets). Parlo del que hi ha més enllà de l’estrictament social, del comunament acceptat i après dins l’entorn social en què creixem; d’aquesta flama irracional que tot i analitzar-la científicament i d’una forma madura, t’empeny i et guia en els teus actes i costums.
Actes com, per exemple, anar al camp (com si fos el nostre temple), teatre del nostre patiment que el converteix en poc menys que un moment de penitència, una sort de purgatori a la terra sense esperar a estar mort i, per a més inri, sense que estiguis expiant els teus pecats, sinó la incompetència d’altres.
Sempre he pensat que la religió era quelcom irracional, amb més relació amb el més profund de l’ésser humà primitiu i les seves pors ancestrals, que amb qualsevol anàlisi científica o filosòfica mínimament rigorosa de l’ésser humà civilitzat. Ningú pot entendre com es pot ser fidel a quelcom que et fa patir en vida, sense poder actuar directament i que empíricament és totalment prescindible per la teva supervivència i el teu dia a dia… Excepte si ets perico o perica, és clar!
Al Llibre (qui professi la religió cristiana, jueva o musulmana m’entendrà) parla de la sortida dels jueus d’Egipte i el seu periple pel desert cercant la seva “terra promesa” durant quaranta anys, amb Déu fent caure manà del cel per la seva manutenció i un guia, Moisès fent filigranes per portar-los al seu destí. En això es basa la religió, en la fe. En creure que això va passar i, per tant, en creure que Déu, existeix i pot obrar aquests i altres miracles perquè la teva és la religió vertadera; en creure que arribarà el dia en què aquesta travessia pel desert cada cop que roda la pilota acabarà portant el nostre club al lloc que es mereix. En què el manà en forma de cessió random et farà aguantar fins que el Moisès de torn, o Vicente o Diego o Manolo o… ens porti fins a la terra promesa on un enviat de Déu, el seu fill, el nostre Messies, es farà càrrec del club fent fora del nostre temple als mercaders a fuetades i tornarà a portar al nostre club, perdó!, al nostre Déu allà on pertoca.
Personalment, no crec en la promesa de la resurrecció dels morts el dia del judici final, de viure plàcidament al regne del cel, de les setanta-dues verges o si vols i et va millor en el Valhalla. Crec que són una il·lusió malintencionada i una eina de subjugació al poder terrenal de les religions i dels seus servidors i “vividors”. Però respecto molt a les persones que professen una religió de forma íntima i sense extremismes, sense intentar imposar-la a ningú, per què, al cap i a la fi, viuen el seu dia a dia amb la seva fe i la seva esperança, la qual puc considerar com “irracional” però que al capdavall no ho és de gaire més que la meva envers ell RCDE i el que en definitiva és allò que em fa continuar: la Fe. La Fe i la convicció que més d’hora que tard les coses canviaran i tornarem a on ens mereixem, l’esperança que més d’hora que tard tornarem a créixer i esdevenir el que tots sabem que som, que arribarem a la nostra terra promesa, al nostre paradís; i sí, realment és irracional i pots considerar en llegir-ho que és poc menys que una bajanada, però potser si et pares a pensar pots sentir aquesta petita flameta d’esperança dins teu i… què collons, potser això deu ser la religió, no?
Lo Coix del Rom
