Després de l’aturada nadalenca, els primers equips masculí i femení de l’Espanyol reprenen la competició aquest proper cap de setmana. Els dos equips, recent ascendits, van arribar amb resultats i sensacions desiguals al final d’aquest primer tram de la temporada. La cara, el femení, instal·lat en la zona mitjana de la classificació, creixent i anant de menys a més com a equip, mentre que el masculí, la creu, en zona de descens, no allunya els fantasmes i haurà de seguir remant de valent per evitar els tres últims llocs que el farien baixar novament a Segona.
A causa de les limitacions econòmiques del club i a la necessitat d’assegurar la permanència, tots dos conjunts es veuen obligats a basar el seu joc en la solidesa al darrere, però si les de Sara Monforte semblen tenir les coses clares i l’actitud i el compromís necessaris, els de Manolo González no. A aquest problema d’implicació i de rendiment d’alguns jugadors cal sumar-hi el d’una planificació esportiva molt millorable, que pateix de reforços que no han aportat res a l’equip i de falta de gol.
Si una cosa teníem clara el juliol passat els membres d’aquesta tripulació és que la temporada seria un camí d’espines tant pel conjunt masculí com pel femení, però ben pocs d’entre nosaltres s’haurien atrevit a pronosticar, ni jo mateix, que, a punt d’arribar a l’equador, la trajectòria de les noies fins al moment seria més bona que la dels nois.
Molts ens temíem que els tres anys passats a Segona podrien haver ampliat la distància esportiva entre equips consolidats i experimentats a la màxima categoria i nouvinguts, fins al punt de suposar una bretxa insalvable, sobretot després de veure al Madrid passejar-se per la Dani Jarque en la jornada inaugural, però res no està sent com ens temíem gràcies a l’esforç i la bona feina de totes.
Sara Monforte ha configurat un equip de pany i forrellat. En els últims sis partits només ha encaixat dos gols, deixant la porteria a zero amb rivals tan complicats com l’Atlético o el Granada. Òbviament, això és mèrit de tota la defensa i l’equip, però sobretot està sent possible gràcies a les bones aturades de Romy. Ara bé, si els números defensius són excel·lents, al davant fan falta més gols. Tot i haver marcat cinc en les últimes sis jornades, l’Espanyol, amb nou gols anotats, és el tercer equip menys golejador. Només els dos equips que ocupen les dues posicions de descens n’han fet menys. L’estil provoca això. Però el curiós del cas és que en la majoria de les ocasions són gols que han valgut or i que han permès aconseguir triomfs vitals, com els de l’Eibar, Granada, Dépor i València, rivals directes en la lluita per la permanència. Malgrat tot, és inevitable pensar que aquesta bona ratxa d’encert no pot durar per sempre, és clar, i que caldrà millorar la capacitat golejadora de l’equip.
I com que tot lliga, una part de l’afició lamenta el joc poc vistós en molts moments, però pragmàtic i efectiu de les de Sara Monforte, i demana un estil més engrescador. L’entrenadora ja ha reiterat, per activa i per passiva, que no modificarà el sistema que tan bons resultats li està donant i que, de moment, li està permetent tenir ben encarrilada la permanència. Així que no seré jo qui ara posi en dubte ni qüestioni l’estil, d’una banda perquè entenc que la prioritat ha de ser assegurar la permanència i, de l’altra, perquè amb les jugadores de que disposa no té massa alternatives.
Ningú pot negar que el Femení està protagonitzant, fins ara, una bona primera volta. Van pel bon camí, però encara queda un bon tros per recórrer i farien bé de no relaxar-se, començant pel matx de dissabte a la Ciutat Esportiva davant l’Athletic Club, tot un clàssic del futbol femení, i no els Barça-Madrid dels últims anys. Esperem que el desenllaç, d’aquí a cinc mesos, sigui el desitjat. Nosaltres les acompanyarem en aquest viatge.
Pero Page, malfeytor e robador.
