L’amor és un fàstic!
Mercè Rodoreda
Quin fàstic, l’amor!
I sí, fàstic és ara mateix el que sento vers l’Espanyol. Fàstic, ràbia, vergonya, desesperació, desil·lusió, desengany,… moltes sensacions i cap de positiva.
Fastiguejat de sumar derrotes, per errades vergonyants, en totes les finals que hem vist arribar en el que duem de temporada en què podríem haver acaronat una alenada de supervivència.
La temporada 2019-2020 havia d’ésser una temporada històrica, i, malauradament, cada cop està més tenyida amb els colors de la tragèdia; havia d’ésser històrica en positiu: el retorn a Europa 12 anys després -havent gaudit del joc i creient en la plantilla durant la temporada passada-; pèro, l’estiu fou un culebrot: alguna vegada sabrem què passà realment perquè en Rubi marxés? Una gestió planificació nefasta i d’aquella pols vénen aquests fangs, tot cremant entrenadors, llençant copa i Europa League (per què?! per a què?!), havent de fitxar a cop de talonari al gener, amb jugadors (o mercenaris dignes de la forca) sense capacitat ni esma tot arrossegant-se per la gespa…
Si la catàstrofe acaba consumant-se, tant de bo no sigui així, com vàrem fer en el seu tràgic moment, continuarem essent pericos, pagant el carnet de soci i l’abonament, perquè ens estimem el RCDE, però llavors tots els somnis (Gdańsk, que la UEL no fos quelcom inhabitual, el creixement de la institució, etc.) segur que es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja… I, qui sap quant de temps trigaríem a sortir de l’infern de segona…
Deia Marat que no existeix fracàs excepte quan deixem d’esforçar-nos i, això és el que transmet en molts moments la plantilla de l’Espanyol: incapacitat manifesta i manca de lluita. Tal volta caldria tornar a aquell futbol dels vuitanta o l’equip seria rebut entre escridassades a l’aeroport.
Sí, hem estat en situacions pitjors, resten encara 39 punts en joc, quasi podríem dir que tot i la temporada nefasta “només” som a 5 punts de la salvació, que ens n’hem sortit abans (tampoc cal que creiem que sempre ens salvarem… no oblidem que en mirar l’abisme a la cara l’abisma et fita); d’acord, tornarem a aferrar-nos com un nàufrag a la taula de salvació que mentre hi ha vida hi ha esperança, és a dir, mentre sigui possible matemàticament…
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Qui sap si es tracta, com digué Italo Calvino, de saber reconèixer tot allò que no és infern, enmig d’aquest infern nostre. I donar-li espai, i fer que duri.
P.S.II: Tant és com s’ho faci el Pitu Abelardo, d’aquí a final de temporada cal veure com l’equip es deixa d’una vegada per totes la vida en cada partit.