Perdóname por partir así
este viaje solo para mi
recuérdame mejor de lo que fui
es muy tarde cielo sabes que te quiero
siento tanto tener que irme así
Víctor García (Warcry)
”I am just going outside and may be some time”. (Surto i, possiblement, per una estona)
La matinada del 16 de març de 1912, vigília del seu trenta-dosè aniversari, el capità Lawrence Edward Grace Oates, després d’un titànic esforç per a calçar-se les botes (amb llurs peus i mans glaçats en un dels pitjors estius antàrtics) s’aixecà davant dels tres companys que encara restaven de l’Expedició Terra Nova i pronuncià el que esdevindria el seu epitafi:I am going outside and may be some time. Sortí de la tenda als -40º del pol sud per allunyar-se i deixar-se morir a les neus eternes de l’Antàrtida. El seu cos mai ha sigut trobat. El seu sacrifici no aconseguí salvar les vides d’Scott, Wilson i Bowers (Evans havia mort abans).
Després de la calamitosa desfeta de la batalla de Tettenhall de dijous passat en què els anglo-saxons (molt lusitanitzats amb diners xinesos) ens expulsaven dels somnis europeus (com el 910 els anglo-saxons començaven a fer amb el Danelaw) em sentia tant frustat, si em permeteu la hièrbole, com el dragó Titus Oates. Ell partia com un home valent, un vertiable gentleman anglès; nosaltres, no sé com coi marxàvem de Molineaux… més enllà d’humiliats.
El somni s’havia fet a miques, com el 17 de gener de 1912 (el dia abans d’arribar al Pol Sud), els cinc bitànics contemplaren la bandera noruega de l’expedició d’Amundsen -qui arribà trenta-cinc dies abans que ells); de fet, el nostre somni fet a miques són les dues finals europees que hores d’ara encara hem de revertir en una copa. Si el resultat del diumenge hagués sigut el que havia d’ésser, una victòria perica, ara us estaria escrivint un I have had a dream on assolíem una veritable gesta europea. Ara per ara, no em veig amb cor…
Com bé ens diu el camarada Kapdetrò a #roadtoprimera, hem d’abandonar el pessimisme i entregar-nos a l’optimisme de només som a 5 punts de la permanència a primera, el nostre biòtop que no ens podem permetre que es perdi. M’entrego tant en cos i ànima, que ja no veig res més que les 13 finals lligueres.
Era tanta la il·lusió desfermada al RCDE Stadium el 18 de maig en assolir el retorn a Europa dotze anys després que crèiem que sí era possible, que podríem fer tota la ruta fins a Gdańsk i allà assolir els llorers dels cèsars. Quasi que el Today is the day. Believe d’aquell, sembla tant llunyà dia contra els txuri-urdin, reservem-lo per si cal contra els celtinhas. Potser com la il·lusió dels croats per assolir Jerusalem…
Dol molt haver de marxar així d’Europa, però potser que abans de conquerir Roma, els irreductibles gals assegurin la supervivència del llogarret gal que resisteix ara i sempre… Hi tornarem; els pericos sempre hi tornem! Més d’hora que no pas tard…
Us he dit que he tingut un somni on els blanc-i-blaus érem a l’Expedició Endurance que tothom donava per morta a l’Antàrtida i varen tornar tots sans i estalvis…
Nec temere, nec timide! Aur, aur, pericos!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S.: Permeteu-me acabar amb les últimes paraules d’en Robert Falcon Scott, recollides en el seu diari, For God’s sake look after our people.
P.P.S. (addenda): Ruta a Gdańsk XIVbis (Dietari d’al·lucinacions antàrtiques)
27 de febrer de 2020, una part de la pericada, sempre ferme davant l’adversitat, es congrega als encontorns del RCDE Stadium; tothom se sent ferit i camina malgirbat amb l’esperit esmicolat, tot i així, cal ésser ferm fins l’alè final
Les prèvies regades amb cervesa per a l’escalf corporal i els comentaris sobre l’últim #ThePotkast per a l’escalf anímic esdevenen una necessitat abans de solcar les que tothom creu últimes aigües europees en temps, com si fossin davant del Hic sunt dracones i la nostra navegació fos destinada al fracàs…
L’alineació, tot i que esperada donades les circumstàncies i els antecedents, és rebuda amb l’únic anhel que mostri el compromís de la defensa eterna dels colors de l’almirall Roger de Llúria.
Minut 5, el primer gol blanc-i-blau il·lumina els ulls de la pericada. Què està passant, tal volta està girant el signe dels temps? Serà que el vent bufarà per fi a favor?
Minut 23, l’electrònic mostra un 2-0 provocant que la graderia es fregui els ulls? És possible? Serà una altra nit de bruges? És clar que es pot, si el vol… Sí se puede!!!
Els llops oloren la sang de les seves pròpies ferides i embogeixen; no era possible, cap guió contemplava aquesta possibilitat. Estant descobrint que per a un perico no existeix la rendició.
El descans marca un 2-0 per a la il·lusió. Serà possible? Haurà aconseguit prendre una peça de roba a una goja i ara tenim la prosperitat garantida? Seran les fonts de monedes de Mr.Chen? O els haurà amenaçat amb un gulag a Wuhan? Tant és, l’al·lucinació ens recorda que la utopia d’avui és la realitat de demà.
Minut 53, el tercer cau de la banda perica. Estem trucant a les portes del cel.
Les cames comencen a tremolar davant el vertigen de la possibilitat d’allò que no podia esdevenir-se. Els wolves intenten escometre per a esmicolar el somni, però la por a la humiliació els tenalla les cames. L’Espanyol de Barcelona es llença a tomba oberta a percaçar la balena blanca. Les ales dels ocellots pericos semblen les de la Victòria de Samotràcia.
Minut 82: allò que era impossible acaba de veure-ho el món. Eliminatòria empatada. Ara més que mai, som conscients que el #RoadToPrimera no és pas una entelèquia. Ningú dóna crèdit. Que no ens deixin despertar del somni.
Minut 101: la cambra de la tortura és oberta per sempre més pels Wolwerhampton Wanderers. El 5-0 consuma la màgica nit europea del RCDE.
Tal i com el Leixões remuntà un 6-2 de La Chaux-de-Fons en la 61-62 (primera vegada que es remuntaven 4 gols a Europa), hem obert de bat a bat l’abisme per fitar-lo i deixar-li ben clar que som aquí, tot i tot i tothom, som aquí i hi seguirem.
Don’t try this at home (Entheogenic law)
P.P.P.S.: Honorem-nos, si us plau. I, per damunt de totes les coses, perquè no ho dubto pas de l’afició, que ho facin jugadors i cos tècnic: We shall never surrender.