A la sisena jornada vam fer una entrada tot recordant els enfrontaments femenins entre el Rayo i l’Espanyol, perquè el futbol femení ni a Barcelona ni a Catalunya, ni enlloc va pas nàixer ni diumenge, ni fa set anys; però és clar no oblidem pas que a la tan nostrada Catalunya per ésser bon ciutadà calia votar CiU, tenir els diners a La Caixa i ésser del far$a. Els dos primers podien negociar-se, dins d’uns límits, no complir amb el tercer podia comportar una pena sortida d’un sumaríssim consell a Burgos.
A Catalunya, semblarà ara segons l’orwellià nou relat, el futbol femení no interessava pas ningú abans del far$a, potser als poders fàctics ja els hi anava bé així; de fet, el futbol femení continua important un rave, com deia Rhett Butler, l’únic que era important era que fos el far$a que ho fes. Sí, per molts zombies carronyaires que li hagin saltat a la jugular, el president Collet tenia raó, el problema esportiu d’aquest país és el nazionalculeranisme. Com bé deia ahir un pausat pirata de la tripulació «No hi ha piulades reivindicatives quan el Voltregà femení d’hockei guanya una Copa d’Europa. O quan el Sabadell femení de waterpolo guanya la lliga. Però si es el Bar$a qui ho aconsegueix, tenim reivindicacions.»
Si en permeteu un apunt personal, com a gran ídol futbolístic quan era un nen, com en Buffon, tenia a en N’Kono, per edat no vaig arribar a Zoff, Schmacher, Pfaff) però sí recordo, anys després, la Bente Nordby, com una meva primera ídol del futbol femení allà en els llunyans noranta (quan abandonava la pàtria de la infantesa, però que ja era criticat per rarito per veure futbol femení; que això d’ésser pirata i navegar a contracorrent quasi ens ve genotípicament).
La revolució que ha de trencar el sostre de vidre no serà pas, ni aquí ni enlloc, que el barça femení hagi guanyat aquesta Champions. Voler convertir aquest instant en el culmen de la vindicació esportiva femenina és d’una estultícia supina. Tant és així que la victòria del barça femení fora d’aquestes contrades ha passat tan desapercebuda com qualsevol altra, malauradament, final femenina de Champions; perquè la invisibilització femenina en la nostra societat és, terrorífica veritat, així i, a més a més, tot i que a la premsa del règim culerdo els sorprengui -quan ells fan el mateix amb tot allò que no és babaugrana- que elles l’hagin guanyada no la fa pas especial ni diferent que si l’hagués guanyada el Chelsea (potser sí d’haver fet doblet de Champions), el PSG, l’OL o qualssevol dels equips alemanys o nòrdics que l’hostatgen a llurs vitrines.
Des dels faristols de totes aquelles persones ara meravellosament expertes en futbol femení i feminisme, l’exemple perquè les nenes tinguin referents i la societat vindiqui la figura femenina en igualtat de drets i condicions és la victòria barcelonista a la fi al de Goteborg; no pas totes aquelles que varen trencar murs i barrerres abans (hi haurà nou relat que parlarà de manca de referents previs), les que varen posar les primeres llavors al desert. Si tot es fes igual, la campanya #NoMoreMatildas, només parlaria a l’estudiantat de les dones que enguany han aconseguit el Nobel en categories científiques i no pas de les dones que piquen pedra cada dia en un laboratori o d’aquelles que hi feren quan no es podia fer i era impossible. Per aquest motiu ahir vàrem fer una piulada on comparàvem aquesta visió de la història en què sembla que només hi ha futbol femení des que vesteix de blaugrana amb la “victòria” de la cursa espacial dels estatunidencs respecte els soviètics.
A més a més, caldria fer una mirada amb el llargavista vers el futur, ara ja més present que mai, per adonar-nos que aquest «èxit» del futbol femení del fcb és, com tot allò assolit per les seves seccions, fruit del talonari que permet l’empresa mare del holding, la secció de futbol i, allò veritablement perillós per l’esport català, quan el far$a hi fot cullerada la terra queda arrasada i erma: sobreviu de parasitar els planters aliens i, amb una diferència de capital com l’amazon amb una petita llibreria rural, eliminar tota possible competència. I potser sí és cert que no és exclusiu, a nivell de futbol femení dels que lluïren orgullosos qatar al pit, les semifinals enguany de la Women’s Champions League quasi podrien haver sigut de la masculina, però amb el llistat complet de participants veiem encara l’existència de les «històriques». Caldria veure els pressupostos, de la present temporada i anteriors dels equips que han participat en aquesta Champions. Sí, els pressupostos, allò que tothom recorda en l’assoliment de l’ascens de l’Espanyol però ningú recorda parlant de la lliga espanyola (ni la masculina ni la femenina).
I no, allò que a alguns ens molesta no és que el barça femení hagi guanyat aquesta Champions, allò que ens indigna és que si no és barça (madrid o atlético) sembla que les coses ni puguin ni hagin de poder ser.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
(recollint alguns dels pensaments dels membres de PiratesRCDE)
P.S.: Se suposa que aquí hem vingut perquè avui visitem Ponferrada, aviam si l’equip es torna a posar les piles perquè la pericada volem acabar la temporada al cim del desert infernal, així que toca guanyar per poder assolir el títol.
P.S.II: No oblidem l’entrada del partit de la primera volta, novena jornada, a casa contra la Ponfe en la celebració del 120è aniversari.
P.S.III: Un altre dia tornem a parlar del RCDE femení i la pèsima gestió (#RuVete, fora ja!) dels últims anys.