Dilluns posterior a la diada jordiana. Ahir fou el dia més bonic del calendari català i avui tornarà a ser un dia difícil per la pericada. Hi ha qui afegirà allò de “com d’habitud”; però afirmi allò que vulgui afirmar “el relat” (del nacionalculeranisme), o, fins i tot la nostra pròpia tràgica i (quasi) autodestructiva sensació, no podem acceptar que la nostra realitat sigui un constant vagarejar pel precipici, tot i que de vegades ho hem fet esdevenir un art quasi com Philippe Petit a les desaparegudes torres del World Trade Center novaiorquès l’any setanta-quatre.
Tant innegable és la nostra pervivència a l’elit del futbol espanyol que en les cerveses postpartit de divendres nit un pirata comentava sarcàstic que aquesta vegada la petició de VAR (i que aquests puguin trobar tot allò que calgui) per part del trencilla de turno no era una acció d’un altre negreira culè sinó que la mà negra darrera podria ésser la d’un matalasser del “aviación” que desitja veure’ns baixar conjuntament amb l’equip xe per poder, després dels tres clubs als que mai se’ls ha permés baixar a segona, el quart club amb més temporades és el València (88), després nosaltres (87, ens varen superar per la tràgica gestió de la temporada de la covid-19) i l’atlètico (86). És cert que per puntuació acumulada som setens (i el primer equip de la taula amb més derrotes que victòries!).
No podem obviar, però, que és cert que últimament hem fitat massa sovint l’abisme i que no és gens fàcil aparèixer un dilluns rere un altre a lluir periquitisme, especialment per la canalla: fardeu d’haver llegit la princesa, regalat un drac, mort el cavaller i vençuda la rosa, millor. O, adonent-mos d’una vegada (com diu un bon amic: Estem perdent molts calès!) que és arribat el moment de “reinventar-nos” en aquesta societat líquida i esdevenir gigacoaches (podríem estafar un bon grapat de culerdos): algú ens pot guanyar a resilients? Tothom sabia abans de començar el partit contra l’equip gadità que allò era un partit a vida o mort (o com diria en Shankly, quelcom molt més important!); tant és així que la convocatòria per els roms o les cerveses postpartit a la penya eren sota el lema “per celebrar que el malalt en coma ha mogut una extremitat o el seu enterrament”… i ens trobem amb un empat després de 2 pals increïbles (en el sentit literal del terme) i un gol anul·lat (perquè calia anul·lar-lo)… “anem a celebrar que sembla, tot i que ningú ho ha vist, que potser el malalt en coma podria haver mogut molt lleument l’extrem final d’una extremitat”… O, com bé il·lustrà un camarada: típic empat perico, capaç l’equip de guanyar a Vila-real i… (a la part de tornar a empatar contra el Getafe, potser no cal donar-li tanta possible veracitat). Ningú ens guanya en aplicar setmana rere setmana totes aquelles frases de buit mrwonderfulisme del tipus, cada errada és un aprenentatge, si vols pots, has de confiar en tu mateix, maktub, mentre hi ha vida hi ha esperança, només tu pots vèncer els teus propis dimonis, i d’altres similars (o pitjors!).
En el fons en tornem a trobar (ben al fons!) tot fent conjectures calculadora en mà pensnat que hem retallat un punt al nostre proper rival, volent obviar que els equips de les ciutats del Túria i el d’Andarax ens han tret dos (quan hauríem d’haver-nos mantingut empatats) i que hauríem ficat l’equip de la tazita de plata encara més “a la pomada”. Ara mateix som el pitjor situat del quintern en aquesta lluita a mort per les dues places d’acompanyants de l’equip il·licità, i tot i així, som capcaços de creure en la salvació… És totalment cert, no ho podran entendre mai, Ils son fous, ces pericos!, We shall never surrender! I seguim creient com a massa blanc-ilava en l’efecte Luis, Luis! tot i l’u de nou. De nou perquè la pèssima directiva el va fer venir dos partits tard! Tothom era conscient que, malauradament donades les circumstàncies, s’havia de fer el relleu d’en Diego Martínez i aprofitar l’aturada de seleccions per fer un mini stage allà on fos per començar el millor possible a fer el cim cap a la salvació i que no fos una tasca inacabada com la d’en Sísif.
Actualització: aquest escrit es penja un dia més tard d’allò previst… 25 de abril, sempre! Deixem d’anar amb el lliri a la fa, embellint-nos amb els cravos i a fer la revolució i aconseguir una altra salvació només apte per a pericos bregats en la cerca dels tresors.
Anirem a Vila-real tot pensant que guanyarem i encara podrem salvar-nos, com aquell llunyà partit de la temporada 2003-2004 i el mític gol d’en Raducanu… perquè tot i que sembli mentida: seguim depenent de nosaltres mateixos per salvar-nos!
El millor de Barcelona és ser de l’Espanyol!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
addenda: resultats a esperar aquesta jornada (el més important, però és la victòria del RCDE.
empat entre Getafe i Almería,
victòria de l’Elche a «Celta»,
encertar la porra de la penya de Gelida amb una victòria perica a Vila-real,
empat entre Valencia i Valladolid,
victòria del Sevilla a Bilbo perquè siguin salvats quan anem a Nervión.