En una lliga on els barems salarials són tan desiguals, on ser declaradament corrupte està premiat, on els sistemes d’arbitratge són manifestament parcials i desiguals, on s’utilitzen palanques de dubtosa moralitat, on jugadors en actiu poden fer negocis amb la Federació en un evident conflicte d’interessos, no queda clar que valgui la pena ser-hi.
En un país on el Govern està extremadament alineat amb un club que pretén ser hegemònic, trepitjant a qualsevol altre club, on els mitjans públics sembla que treballin només per a uns, minoritzant fins a l’esgotament l’esforç d’altres, on els ajuts institucionals tenen un únic receptor, on com a poder públic no es mostra cap mena de preocupació per la trama de corrupció arbitral d’un club que, diuen, representa un país, on es mira cap al costat quan es destapen casos penalment molt greus en el sí d’aquesta institució, no queda clar que valgui la pena ser-hi.
En una comunitat manifestament classista que menysprea el gentilici de tota una ciutat per no ser de la capital, manifestament excloent de tot allò que discrepi del pensament únic, manifestament uniformadora, capaç de catalanitzar orígens estrangers i negar els orígens de fills propis per discrepar, potser tampoc val la pena ser-hi.
I no val la pena perquè quan la corrupció s’ha apoderat d’alguna cosa, res és transparent, deixant els valors de l’esport a l’alçada de la sola de les sabates. Normalitzar la corrupció només provoca que la societat cregui que és més rendible corrompre que treballar, corrompre que lluitar. El futur no pinta bé.
I no val la pena perquè quan les institucions del país es pleguen als desitjos d’un club i li tapen totes les vergonyes amb tots els mitjans al seu abast, el que fan és assumir amb complicitat tots els fets, posar les institucions al mateix baix nivell, sense adonar-se’n que, al final, són institucions gairebé segrestades pel propi pensament únic, malgrat sembli inversemblant.
I tampoc val la pena perquè si els valors menyspreables i vergonyosos es normalitzen, poca diferència ens queda amb tot allò que proclamem als quatre vents que cal erradicar. Només els manca posar portes al gueto i envoltar el nostre escut amb una estrella de David. La biga a l’ull propi és tan gran que ni la palla a l’ull aliè som capaços de veure.
Però nosaltres no som ni corruptes, ni fem negocis paral·lels amb la Federació, ni ens inventem palanques més enllà de les acceptades per tots els clubs, ni sobrepassem els nostres límits. Per descomptat, no ens han afavorit en cap cas els arbitratges. En canvi, semblem els tontos que ens hem de limitar a comparses de l’hegemonia de dos clubs que amb algú han de jugar.
Nosaltres mai rebem el suport institucional, ans al contrari, veiem com es fan publicitats tendencioses, declaracions partidistes i forofisme institucional. En canvi, se’ns titlla sense vergonya de ploramiques, de rabiosos, com si tinguéssim enveja d’altres i, de debò, res més lluny de la realitat. No volem ser l’equip del règim. No volem ser com ells.
I nosaltres som de l’extrarradi, sí, i n’estem tan orgullosos com tots els que hi viuen, d’origen català, polonès, xinès o extraterrestre. I no ens dediquem a comptar els cognoms catalans de cadascú malgrat si comptéssim els que corren per la gespa guanyaríem de carrer. En canvi, hem d’escoltar de bona part de la societat que no som catalans o, si més no, quan trobem algú generós, som catalans de segona. I això que a vegades ens diuen, sí, perdonant les nostres culpes, que semblem bones persones, que ningú és perfecte.
Doncs ja ho veieu, tossudament, aquí seguim. Diem que no val la pena però no ho podem abandonar. Sempre hem nedat contracorrent, i ho seguirem fent. Perquè ningú com nosaltres sap què vol dir passar-ho malament al camp de futbol. Sabem que el VAR ens tornarà a robar, perquè el VAR no s’arregla amb tècnics supermegaultrapreparats, s’arregla amb bones persones al capdavant, només calen bones persones. Sabem que costarà refer-se, que el camí serà llarg. Sabem que seguirem a l’ombra de la màfia i ull que no acabem pagant entre tots els catalans el forat del club del règim. Sabem que jugarem en dilluns, en divendres, amb sol o amb la gespa alta sense plorar. Sabem que seguirem arrencant aquella condescendència superba, quan no maleducada, d’alguns (i cal repetir: alguns) culers, aquella mirada altiva, però sabem, del cert, que som diferents d’ells. Podria dir millors, però no em vull posar a la seva alçada supremacista.
Només un club, no més però tampoc menys. Igual de respectable, com a mínim, que la resta. Per nosaltres, un gran club, el millor. Això és el que som, amb els nostres defectes i les nostres virtuts. I sí, sempre arribem a la conclusió que val la pena. Perquè per nosaltres no és només futbol, és la defensa de la dignitat. Aviat hi tornarem.
