Proposta futbolística

Comença una nova temporada per l’Espanyol. Molt nova, tant que és la primera que comença amb Aguirre i el seu equip al front de la direcció tècnica del primer equip. I d’Òscar Perarnau a la secretaria tècnica. Inclús, després de la sortida del nefast De La Cruz, comença una vida nova pel futbol base.

Hem estat prop de quatre anys sota la direcció futbolística de Pochettino, i ara és Aguirre qui comanda el projecte. Perarnau ha portat allò que ha pogut al gust de l’entrenador i sembla que tenim un estil ben clar, i ben diferent del que ens proposava Mauricio. L’estil, quins grans debats al seu voltant. Però, és realment tan important? Fins a quin punt?

Molts de nosaltres associem estils a clubs, seleccions, o equips de determinades zones, de sempre. El catenaccio italià, el futbol directe anglès, el futbol dur i tàctic de l’est o el anàrquic i de qualitat individual del Brasil o l’Argentina. A la lliga espanyola sempre hem tingut aquells equips del nord que jugaven un estil més semblant a l’anglès, directe i amb jugadors més treballadors, Logroñés, Osasuna, els del sud, més donats a la filigrana i el joc obert, Cádiz, Betis, i escoles de futbol amb segell propi com Mareo, Paterna o Lezama. Malauradament d’un temps cap aquí les distàncies econòmiques, la internacionalització dels equips, els comissionistes que s’estimen més fitxar un nen de l’altra part del mon que pujar un canterà pel fet que enganxarà uns diners en l’operació, per tot un seguit de coses en definitiva, això ha canviat.

L’Espanyol, tot i tenir una pedrera envejable, mai ha tingut un determinat estil de joc, sempre hem jugat a allò que li agradava a l’entrenador de torn. I parlo de la pedrera perquè l’estil és quelcom que es treballa des d’allà. Un club ha de tenir com a principal objectiu de pedrera formar jugadors pel seu primer equip, i per això és important que hi hagi uns sistemes comuns de treball. Cal buscar els tècnics que s’adaptin al club, i no a l’inrevés, perquè desprès trobem que s’ha de canviar mig equip amb cada canvi d’entrenador, que el filial no serveix o que amb el nostre pressupost no podem jugar a un determinat estil, perquè necessitaríem jugadors d’un perfil que costa massa diners.

Amb Pochettino hem patit un mal que s’escampa actualment arreu el mon futbolístic, aquest costum de jugar a tenir la pilota sempre, tot i jugar en horitzontal o cap a darrera la majoria del temps. Possessió. Aquesta mena de joc, teòricament més agradable pel públic assistent, acaba convertida en un joc insuls quan no pots invertir diners en futbolistes de toc, que a dia d’avui són molt cars, inabastables per a un club com el nostre. I tot i tenir-los, els equips que juguen així, o tenen a davant gent resolutiva i de qualitat enorme, o ni tan sols veuen la porteria contrària. I això és encara més car de tenir. I potser el sistema d’Aguirre, molt més simplista, tampoc és la solució, estilísticament parlant, però ens trobem a un moment on és el més pràctic al que podem aspirar. A nosaltres no ens serveix de res anar al Bernabéu i guanyar la possessió 45-55% i que el partit acabi 5-0. L’últim cop, 70-30% i 2-2, amb aquell gol al final del nostre gens enyorat Albín. Igual que no enyorem aquelles rodes de premsa on escoltàvem que “la propuesta fue buena, el equipo tuvo el balón, pero no tuvimos fortuna de cara al gol”. Per tenir fortuna de cara al gol s’ha de xutar a porta, no marejar la pilota; aquesta excusa mil vegades escoltada era el nostre particular “jugamos como nunca, perdimos como siempre”.

No voldria que aquest escrit acabés en una crítica a Pochettino. Estem molt agraïts a tot el que va fer per nosaltres, com ell ho ha d’estar al club que li ha permès iniciar una carrera a les banquetes que, tan de bo, sigui fructífera per a ell. Però hores d’ara, amb economia de guerra, el nostre equip ha d’estar fet de soldats. Gent que s’hi deixi la pell, que al final, és el que sempre ha agradat a la nostra graderia, jugadors implicats, que no s’arronsen, que lluiten fins l’últim segon, que els hi dol una derrota de l’equip com a pròpia. Els Cobos, Pacheta o darrerament Víctor Sánchez, jugadors que tindran més o menys qualitat, però als que sempre estimarà l’afició. I sí, “patirem” partits com el del Betis aquesta temporada, o el Valladolid la passada, no juga cap pilota d’or al nostre equip perquè no ens el podem permetre, però de ben segur que la gent sortirà del camp contenta quan hagi vist aquesta entrega dels jugadors.

Aquesta ha de ser la nostra proposta. Aquest ha de ser el nostre estil. Això és l’Espanyol. Perquè ja sabeu com volarem si ens tallen les ales… ara només cal que els jugadors sentin el mateix, i els resultats arribaran. Això és el que ha entès Aguirre, i per això té la nostra confiança i recolzament, tot i que no veiem un futbol preciosista a l’ús d’aquest que tant agrada als filòsofs de la pilota. O potser sí el veiem; el València en va ser testimoni, sense anar més lluny. No cal tenir sempre la pilota per crear joc; cal saber que fer amb ella quan la tens.