14.575

No, lluny del que sembla i del que s’ha dit, aquesta no és la xifra de socis que vam ser dissabte veient el partit devant la Real Sociedad. És la pitjor entrada registrada a la lliga des que som a l’estadi, i no, no tots aquests èrem socis; hi havia qui amb 5 kg. de menjar, per allò del gran recapte, va aconseguir una entrada; hi havia gent de la Real Sociedad, tant a la zona de l’afició contrària com barrejats a qualsevol graderia. Hi havia una família israeliana just a darrera els pirates que havia vingut amb il.lusió a veure un partit de l’Espanyol; es van dur una imatge que no ens ajuda gens, per cert. I com ells, hi havia els habituals «turistes», no gaires, però sempre veus alguns asiàtics o alguns altres extrangers per la graderia. Ho trobo admirable, francament.

Però bé, el cas és que ni tan sols èrem 14.000 socis dissabte, tampoc acurarem ara una xifra concreta. Un dissabte a la nit. Massa tard pels nens. Massa fred pels més grans. Massa excusa tot plegat, i no sembla que en trobem el remei, la xifra baixa a ritme constant. I això només té una causa, no cal cercar més enllà: el dessencís del soci perico. Perquè ara no estem parlant de que siguem pocs socis, això és encara més greu, socis, pericos que paguen el seu carnet, que tenen aquest partit pagat, i que no s’apropen al camp.

Són massa anys sense veure un projecte convincent. Sense olorar una competició europea. Sense donar una il.lusió al soci per anar al camp. Només hi ha aquella apel.lació al sentiment. La força d’un sentiment. Però els sentiments es porten a dins, i els tens allà on siguis, a casa mateix. No omplim estadis amb un sentiment, potser venem carnets, d’aquell que no vol perdre la pertinença, el número de soci o el vincle amb el club, però no li donem res perquè hi vagi un fred dissabte de finals de novembre a patir la climatologia i el que no és climatologia .

I es que des de sempre he tingut la mateixa sensació respecte als qui han manat a l’Espanyol, i ja en van uns quants, que un va començar a anar a Sarrià a l’última època de’n Meler: no saben vendre. Hi ha la sensació que un cop venuts els abonaments ja està tot fet, i no és així, cal fidelitzar l’espectador, i això no només es fa amb un planter car i aspiracions a títols, tan de bò en poguéssim; es clar que cal fer un projecte il.lusionant, però això pot venir del potenciament de la cantera, o de portar un jugador d’un milió d’euros en comptes de quatre de 250.000 i omplir, insisteixo, amb cantera o jugadors amb projecció. I mostrar ambició. Mantenir-se a primera no és un objectiu, és una obligació. L’objectiu ha de ser barallar-nos per estar el més amunt possible, i anar jugant a europa de tant en tant. I anar fent alguna final de copa sovint, o almenys, bellugar per les darreres rondes com a fet habitual, no com a excepció.

Incentivar a l’abonat. Oferir descomptes en merchandising el dia de partit (del preu de tot plegat també hauríem de parlar; m’estimo més vendre dues samarretes per 35 que una per 70, l’ingrés és el mateix i tinc el doble de pericos lluint samarreta), o iniciatives com la extinta foto «ets tu?» que regalava dues entrades VIP; activitats per nens, patrocinadors que muntin stands a on regalin producte i es donin a conèixer, que a més podria ser una altra font d’ingressos… Hi ha moltes idees, però no es veu una voluntat per fer res. Només plorar per l’escasa afluència i seure a esperar que la gent hi torni.

Potser ha arribat el moment d’afrontar el problema, perquè aquest inconvenient ja ha mutat a problema, i prendre mesures, les que calguin, per fer d’un partit a casa de l’Espanyol un producte atractiu.

De l’ambient a la graderia i les lluites internes entre sectors de l’afició ja en parlarem un altre dia, o potser no, però el cert és que tampoc ajuda ni fa venir ganes d’anar a l’estadi. Un dels millors de la lliga, per cert. El més maco, sens dubte. I un dels més buits percentualment.