El meu regne per una samarreta

Tal i com dèiem en l’últim article, el món del màrqueting a ca nostra no és un dels punts forts. Com si es tractés d’una filtració d’aquest escrit, en els comentaris Kasparek feia referència a l’elevat preu del marxandatge perico.

Aquesta reflexió parteix de la base que tot allò que relaciona el món del futbol i els calés flaira com la Dinamarca hamletiana: fa pudor. No serà, emperò, aquesta un full volant per valorar la societat on estem inserits, aquesta col·lectivitat on el delicte financer ha esdevingut habitud permesa; ans el contrari, em semblaria o molt atrevida segons els coneixements o quasi de mal gust, per molt pirates que siguem, una crítica del nostre sistema i estructural social des de l’òptica futbolística. Una altra conseqüència de l’abandó de la capacitat crítica a què sembla que ens demanar entregar-nos el nostre ambient.

Abandonada aquesta perillosa senda, tornem al rumb que volia dur aquesta reflexió. Realment ens sembla un preu raonable que una samarreta d’un equip de futbol sigui d’una setantena d’euros? Quasi una desena part del sou mínim interprofessional (he dit que no vull entrar a fer crítica social, però ens hem parat a pensar què hauria d’ésser el SMI?). No sé a vosaltres, però a mi em sembla una autèntica barbaritat injustificable (què difícil és mossegar-se la llengua; però, el món del tèxtil és un dels àmbits on el concepte de pagar per la presumpta qualitat i el valor de la marca -cada vegada més a prop algunes de voler ésser hipermarques- és una situació quasi borsària,
un miratge basat en la realitat). 70€ per una samarreta que, no ho oblidem pas, ens demanen que renovem, previ pas per la taquilla, any rere any.

És cert, d’acord, ningú ens obliga a fer la compra però, no negarem pas que és una imatge idíl·lica i desitjable tota la afició uniformada com una host camí de la celebració compartida. I imaginant-nos aquesta legió, indefectiblement, ve al cap la quitxalla, el nostre bé més preuat; la nostra llavor que desitgem fructifiqui en el futur mantenint viva la nostra passió. Ara bé, qui, i més encara amb la situació actual on ara sí que no lliguem pas quissos amb llonganisses, pot anar fent inversions en quits infantils. M’imagino el pare o la mare a a botiga demanant bescanviar un ronyó per poder vestir amb els colors blanc-i-blaus les seves criatures en un homenatge gens cercat al monarca anglès derrotat a la batalla de Bosworth Field.

I sí, un regne, o una república, és en joc: la nostra, la de la nostra existència. Si no ens podem permetre vestir la nostra jovenalla amb els nostres colors més difícil encara ens resultarà transmetre l’estima pel nostre club. És absolutament cert que vestir l’hàbit no ens farà pas monjos, però també ho és que seria molt maco poder veure els nostres nens lluir orgullosos els seus colors i que no haguessin de trobar-se sempre envoltats d’altres colors. Hem d’aconseguir fer normal que els nostres nens i nenes vesteixin la samarra blanc-i-blava en els parcs; d’aquesta normalitat depèn el nostre futur.

Sabem que un balanç econòmic es basa en quadrar els ingressos i les despeses. Però també sabem que hi ha ingressos que els pots obtenir per un nombre x de vendes a un preu y o per un nombre de vendes molt superior a x a un preu molt inferior a y. Per què no ens ho plantegem seriosament? Així aconseguiríem que es vesteixin moltes més samarretes blanc-i-blaves i potser l’estoc final a saldar seria més petit. Crec, vull creure, que tots hi sortiríem guanyant.

Ara que s’ha destapat que som el club que millor gestiona l’accés dels nostres infants al nostre camp, tractem de fer més fàcil el seu accés amb els nostres colors.

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts