No cerqueu dobles intencions. Si hagués volgut insultar algú ho hagués fet sense recança. Però no, el títol és literal. Dissabte passat vaig complir amb el deure de ser optimista i, mentre anava a l’estadi, vaig somniar amb el quart gol marcat pel Sergio García, amb l’expulsió d’en Messi per protestar, l’autogol d’en Piqué i l’inici de la davalla futbolística blaugrana. El viatge serví per decidir com aniria vestit a la feina el dilluns següent per fer befa general a tots aquells que ens titllen de sucursalisme madrileny i sentiment feixista, que no es cansen de menystenir-nos. Digueu-me il•lús, però sempre que m’acosto a l’estadi em sento part de quelcom important, com si de mi depengués la victòria. Ja sé que ni xuto ni aturo res, però el convenciment de que entre tots aconseguim ser el dotzè jugador quan ens hi deixem la gola, és molt ferm.
Però, és clar, poc després d’haver començat el partit m’adono que tot plegat forma part d’un muntatge esfereïdorament maquiavèl•lic que tenen assumit, fins i tot, els propis jugadors. Sembla que l’antifutbol de saló que juguen les estrelles culés fan embadalir fins i tot els jugadors locals. I la grada, que hauria d’intentar equilibrar les sensacions amb la seva pressió a l’equip rival es veu amenaçada de sancions exemplars si se li passa pel cap esmentar la santa mare d’algun dels artistes. La farsa consisteix, senyores i senyors, en no donar les mateixes oportunitats a uns que als altres, en protegir el ric i esclafar el pobre. La farsa consisteix en convertir èpiques jornades de futbol de veritat, de lluita de titans, en espectacles de saló on es veu que la gràcia està en mantenir un vuitanta per cent de possessió amb incomptables passis horitzontals i tres o quatre genialitats que atorguin la victòria. Perquè la diferència pressupostària, dirigida ja des dels estaments oficials amb l’injust repartiment de drets televisius, han acumulat any rere any un desequilibri tal que, si no és per errada pròpia, fan impossible la derrota dels poderosos. I si quelcom fallés sempre hi hauria l’ajut arbitral de torn, aquest passat derbi amb el segon gol en claríssim fora de joc que no vol veure el jutge de banda i que sentència el partit. Per cert, un desequilibri acumulat que, per molt que ara s’hi vulgui posar remei -que no-, trigarà molts anys a equilibrar-se.
La farsa, l’enèsima farsa, pirates i grumets, rates i taurons, és fer mans i mànigues per eliminar la pressió de la grada, ara que ja s’ha extingit la possibilitat de guanyar per talent futbolístic. Una pressió que sempre pot influir en l’ànim dels jugadors per bé i per mal. Cert és que hi ha límits que no s’haurien de traspassar, i llençar objectes, per exemple, hauria de ser castigat exemplarment, però intentar que la grada d’un estadi es comporti amb cortesia davant de l’etern rival és quelcom d’eixelebrats. Tots sabem que la Shakira no té res que li pengi, que els fills d’en Piqué són legítims perquè a la premsa només li ha mancat retransmetre el coit que els va engendrar, però si algú es pren literalment tot allò que es diu, les presons serien plenes. La farsa és impedir que hom dugui una bufanda amb el lema «anticulé», perquè l’efecte rebot i el greuge comparatiu amb els «antiperico» del Camp Nou i la seva impunitat difosa mediàticament a cada passi del 3/24, són espurnes per la pólvora.
Per tots els set mars! Ara que me n’adono, sembla que estigui cobrant honoraris de la Curva per defensar-los, però no, no és això. Precisament en certs aspectes no coincidim. I apunto, des del desconeixement dels fets, que un cop feta la legítima protesta per la desproporcionada pressió policial, haurien d’haver recuperat la seva posició al camp i fet allò que els ha fet respectats, ser el pulmó de l’estadi. Un estadi, per cert, esgotat de la farsa, de la puta farsa.
Kapdetrò.