El dissabte 25 d’abril es complien 308 anys de la Batalla d’Almansa, de qui com tothom sap, el seu mal a tothom alcança. I sí, sembla que els mals vents de ponent arribaren fins l’host perica que no sortí amb la determinació dels fills de l’almirall Roger de Llúria sinó que, en una macabre perversió de la festivitat jordiana, saltaren al camp amb un lliri blanc-i-blau a la mà.
Tal vegada perquè era la festivitat de Sant Marc evangelista, i com recorda la paremiologia, “per sant Marc, a berenar al camp”, el que veièrem el proppassat dissabte al verd de Cornellà-El Prat foren onze anyells entregats d’antuvi i conformes en sacrifici. No era pas el digen agnus dei que fou sacrificat sinó un ramat totalment submís a l’enemic. No era pas l’entrega de les armes de Vercingetòrix després d’haver resistit fins gairbé la inanició a Alèsia, al final no hi hauria pas cap Tritantecmes rival que afirmés «Contra quina mena d’homes ens heu portat a lluitar? Homes que no combaten per diners, sinó per honor». Els jugadors periquitos semblava que saltaren al terreny de joc havent passat les forques caudines i no pas com una humiliació sinó com un salconduit. Si els aficionats haguessim fet com els jugadors, a cada passada blaugrana hauríem d’haver aplaudit, tot i que la plota anés fora del terreny de joc; com si fa 731 anys els gal·lesos haguessin lloat el naixement a Caernarfon de qui seria Eduard II d’Anglaterra i primer príncep del País de Gal·les d’origen no gal·lès amb joia acceptant la seva pròpia humiliació com a poble. I com deia l’emperador cors de la grandee armée “abandonar-se al dolor sense resistir, suïcidar-se per sostraure’s d’ell és abandonar el camp de batalla sense haver lluitat”. I com tothom sap, l’única batalla que es perd segur és aquella que s’abandona; consegüentment, allò no pot ésser sinó considerar-se una deserció, alta traïció.
En el mític “Partit de futbol per a filòsofs” dels Monty Python vaig veure més moviment, lluita, entrega i futbol que no pas en els jugadors blanc-i-blaus durant l’últim derbi. Què preteníem? Una tàctica basada en la política de terra cremada? No som pas la gran mare Rússia (qui les Marianne i Britannia?) per poder confiar en el General Hivern; hauríem d’haver fet una guerra guerrejada reconvertint els nostres homes en partisans i si al final havíem de caure, fer-ho amb les botes posades com a partir del 31 de juliol a la batalla de l’Ebre.
No saberen interpretar el lacònic molōn labe (vine i agafa-les) espartà. No era pas un donar la mà i entregar les armes, ans al contrari era un si voleu les nostres armes heu d’arribar fins aquí i vèncer-nos.
Després de l’empat enfront de l’equip il·licità el nostre entrenador féu una invectiva contra l’entorn (mitjans, afició?) per haver judicat els seus homes (els nostres jugadors!) perquè semblava que tonaríem a viure una bis repetita de tants i tants anys amb finals de temporada soporífers (cert que millor que els agònics, tot i que si aquests acaben bé no podem negar que reviscolen l’afició). Ara, i és cert que la setena posició encara és abastable, podem afirmar que en els dos partits on ha calgut l’orgull i jugar a futbol, el derbi a casa i la tornada de la semifinal copera, hem sortit derrotats abans d’encetar el partit. Els jugadors del RCDEspanyol haurien d’haver sortit sabent que cadascun d’ells ha d’oferir si cal sang, esforç, suor i llàgrimes. No vam resistir com el valent poble de Barcelona. Les desercions no es poden tolerar, we shall never surrender!
Era pla clar que no podríem fer com un aixecament sense sang com a la Revolução dos Cravos, però també que “fa falta més valor per patir que no pas per morir; per això,la del passat derbi del 25 d’abril de 2015 fou la derrota més humiliant: la batalla que s’abandona abans de lluitar-la.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts