[proemi introductori: aquest text arriba tard respecte el moment noticiable en si, però hi ha accions que no poden ni han d’oblidar-se.]
És obvi que no sóc pas Messi, ara bé, tampoc voldria ser-ho pas. Algú podria dir que, qui més qui menys, tota persona aficionada al futbol ha desitjat ésser jugador professional; possiblement, però aquest personatge mai ha estat cap referent meu.
Els ídols veritables es forgen en la infantesa i joventut, els herois de l’adultesa acostumen a no estar relacionats amb somnis sinó més aviat amb utopies. Comprensible, llavors, que per edat no pugui ésser aquest personatge un ídol futbolístic meu. Algú altre podria afirmar que em cega la passió per uns colors. No pas. Per molt que ens ho intentin vendre, els “cracks” del futbol modern mai seran com els d’antuvi, i no cal mirar moltes dècades enrere (aquest criminal mai serà com Maradona); i, de fet, us reconeixeré que mai tindrà la importància en el futbol que tingué un jugador com Cruyff.
Tornant als ídols, qui sap si idolatrava els pirates per les novel·les de Salgari, per un avantpassat gal·lès admirador de Morgan o perquè ja no queden balenes blanques que percaçar; però si he d’admirar un “lladre” seria Robin Hood, o en el seu defecte la seva llegenda, però no pas cap dels detritívors que s’aprofiten dels pantagruèlics criminals del capital. I tot i que ara mateix no us sembli avui no atacaré l’hormonat que encara no ha fet res amb l’albiceleste. Els meus dards són per aquells que han orquestrat una de les més indignes campanyes: #totssommessi.
Tots som Messi? Realment una entitat pot arribar a promoure fer una campanya de suport moral a un delinqüent, a un estafador, a defraudador fiscal? I per més inri voler vestir-ho d’atac orquestrat contra tot un país? Això es pot fer impunement i no ens hem esquinçat les vestidures? Potser la meva ira no hauria pas d’ésser contra el barça sinó dirigir-se contra la societat…
Ni tan sols CDC va fer un #totssomPujol; ni més enllà del “tu resiste”, no veig a Rajoy darrere d’un plasma fent un #todossomosBárcenas; no podria arribar a imaginar-me a un col·lectiu d’alcaldes fent un #todossomosJuliánMuñoz (tot i que España pot arribar a ésser massa sorprenent). En quin moment es va pensar que era una bona idea fer campanya a favor d’un defraudador fiscal? La culerada més mentalment tancada esgrimirà l’argument que hi hagut altres jugadors, dels seus rivals, que han comés actes iguals però han sortit impunes. Però això no defensa el defraudador culer! Si un cas que demanin que realment als altres se’ls apliqui la llei! En un país socialment delmat per la gran bombolla que és la crisi generar aquesta campanya mentre el sentenciat com a defraudador estiueja feliçment en el seu iot és pixar a la cara de la societat i dir que plou! Que potser volem enaltir el delicte? Pretenem mostrar a la quitxalla que segons qui pot saltar-se la llei o, directament, ensenyar-los que delinquir hauria d’ésser el seu estil de vida futur?
Aquesta campanya va ser una connivència amb el frau fiscal; un atac a la “Hacienda” que se suposa que som tots i totes, bé aquells que sí declarem com pertoca tot i que sigui a un ministeri d’hisenda indigne i que no sap administrar els diners. Ara que totes les hienes blaugrana m’atacaran amb els antics deutes pericos caldrà recordar-los que, no s’haurien d’haver produït i que no els he defensat pas, però que no és el mateix deure calés que defraudar-los. La segona part de l’atac consistirà en «recordar» que els nostres diners salvadors vénen de les empreses del capital d’un suposat estat comunista totalitari obviant la connivència de llur club amb una dictadura acusada de finançar i aixoplugar estat islàmic.
Potser per això estic tan orgullós de no pertànyer a una empresa que vanagloria els valors del frau a hisenda i dels defraudadors. Jo no sóc ni vull pas ésser Messi.
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts