Ja els tenim aquí!
No, perdoneu, no em refereixo als partits de patxanga estival que per preparar la nova temporada; faig referència a l’esdeveniment esportiu més important de l’orbs: els JJOO. No patiu, no entraré a valorar, avui, les decisions polítiques que impliquen la participació de determinades persones en les competicions femenines; però sí que vull tirar del fil de l’exaltació patriòtica que suposa la versió moderna dels jocs panhel·lènics d’Olímpia per a parlar de l’esport al nostre país, del greu problema que aquest pateix i que ningú, com si fos el vestit nou de l’emperador, s’atreveix a assenyalar i anomenar pel seu nom.
Acabades les temporades futbolístiques 2023-2024 aparegueren a la premsa esportiva catalana alguns articles en què es mostrava la tràgica situació del futbol català: per sota dels tres equips membres de la FCF que la temporada vinent participaran a La Liga (ea sports) hi ha un erm desèrtic; més greu encara si comptem llicències i equips federats (només superats en nombre per les d’Andalusia). Podem trobar les paraules d’en Jordi Sunyer en acabar la promoció d’ascens a segona, aprofitades per fer l’article de la redacció d’Esport 3, el d’en Xevi Masachs a L’esportiu o el de l’Albert Llimós a l’ara; i, segur, n’hi ha més que no citem aquí. Semblaria una “bona” notícia que el periodisme esportiu fos capaç de mostrar les febleses del futbol català (caldria fer-lo extensiu a tot el teixit esportiu del país) però no passà d’allò del mestre assenyalant la Lluna i l’alumnat mirant el dit. No ben bé… El paral·lelisme no és ben trobat del tot; la metàfora hauria d’anar més aviat per una situació en què davant de la simptomatologia del pacient s’observa que hi ha una patologia però no es vol reconèixer quina és l’etiologia (l’agent causal) de la malaltia. Potser cal un Dr House per dir allò que ningú més s’atreveix a dir.
I és ben senzill…
El futbol català és només la punta de l’iceberg per ésser el més practicat i consumit, però la greu malaltia de l’esport català és el futbol club barcelona; i, si voleu, ho podem concretar com a “nacionalculerisme”. En aquest país s’ha construït un relat (fals, interessat i destructiu) amb el que s’ha de combregar indefectiblement. D’quella mena de mantra dels vuitanta que afirmava que un bon català havia d’ésser votant de CiU, tenir els diners a LaCaixa i ésser culé només aquesta última part es manté com a dogma inqüestionable. S’ha transformat en el corpus religiós pel qual s’ha de regir la societat, si es vol ser un ciutadà respectable, basat en un reguitzell de mentides (que per molt que s’hagin repetit fins la sacietat mai esdevindran veritats). I aquest nacionalculerisme ho nega tot arrasant com un tsunami en tocar terra.
A qui el paràgraf anterior li molesta em titlla, en aquests moments, de perico exaltat anticulè que només visc des de la ràbia i l’enveja i blablabla. El problema real és si això només ho volem veure la pericada i no la resta de la societat esportiva catalana. I, de fet, és una malaltia crònica i, com a no reconeguda, cada vegada amb pitjor pronòstic. A tall d’exmple, unes línies que podeu trobar a conversescatalunya l’any 2019:
Fa anys que el govern de Catalunya juntament amb la televisió nacional, han abandonat la política esportiva dels equips catalans que es mouen més enllà del Barcelona, i així en pràcticament tots els esports d’equip, Catalunya va perdent la posició capdavantera que tenia. En tot això, TV3 i Esports3, que en definitiva són la mateixa família, tenen una gran responsabilitat perquè en la seva programació tot el que no porti samarreta blaugrana és marginal.
Si pensem en esports al nostre país a nivell històric: el degà del futbol català és, com tothom sap, el Palamós (1898) -tot i que el Reial Club de Regates de Barcelona i el British Club, també del Cap i Casal, ja disputaven partits de futbol a Can Tunis el 1892-; el bàsquet a casa nostra es podria associar als colors verd-i-negre de la Penya, tot i que abans que el club badaloní el primer club fou l’escolapi Laietà (1922), o després els del Martinenc o el RCDE -partits a Terrassa documentats ja el 1913-; el 1928, a Barcelona, el Règim Alcántara ja jugava a handbol, tot i que el club històric és el Granollers; a nivell de l’hoquei, sobre patins, el primer partit data del 1915 (entre els equips de l’Indian Hoquei Club i l’Sport Hoquei Club), però no arrelaria fortament fins acabada la Guerra Civil, i podríem destacar la importància de ciutats com Reus o Voltregà -sense oblidar el domini del RCDE-; a nivell d’hoquei herba, és un esport, ja des del 1907, arrelat a Terrassa; a nivell de rugbi, sense comptar amb el territori nord-català, el gran referent històric és la Santboiana -tot i que el primer partit es disputà el RCDE contra la Société Patrie; i així podríem seguir fent una corrua històrica d’esports, olímpics o no. Quin és el fet ressenyable de tot plegat: aquests esports seran notícia o els seus fets seran importants depenent dels colors: si duen els colors blaugrana del fcb són importants, si no, són, amb sort secundaris.
Us penseu que l’strablishment i els mass media catalans tenien un interés fort en el futbol femení? Més enllà de posicionar-se en l’onada que les reivindicacions (necessàries) feministes per la situació de les dones, no els ha interessat fins que el barça hi ha ficat diners a cabassos.
A un nano de Lleida que vulgui ésser seguidor del club de la seva localitat se li pressuposarà que això és com un afegit (quasi folklòric) però que, en realitat, és culé (l’alternativa, sembla, és ésser merengue); si fos d’Olot, potser, avui en dia, li podrien “acceptar” que fos aficionat del Girona. T’agradi l’esport que t’agradi, “has de ser” (segons aquest dogma de partit únic) amant del fcb; o, encara més, sembla com una mena de símbol integrador, allò del “a mi no m’agrada el futbol (o cap altre esport), però sóc del barça”. Per què? Aquí caldria una anàlisi (profunda i científica) per estudiar el fet, però és innegable que s’ha volgut fer una construcció de l’esperit català basat en allò culé (reescriviu el dios, patria y rey carlista com considereu oportú). I qui tingui el mal gust de citar allò de “el ejército desarmado de Catalunya” i la seva suposada oposició al règim franquista que n’aprengui una mica d’història abans de fer el ridícul. De tots els seus lemes l’únic que quasi s’apropa a la realitat és allò de “ser més que un club”, no podem negar que és una empresa, una multinacional (en fallida econòmica?) que vol desprendre una pàtina pseudoreligiosa que no va més enllà de secta perillosa.
Però, anem al fet trascendental. El club fundat pel suís Hans Gamper té, ara mateix, seccions professionals de futbol masculí i femení, bàsquet, hoquei patins, handbol i futbol sala (aquestes quatre només a nivell masculí); amateurs: atletisme, hoquei herba, rugbi, voleibol, patinatge artístic i hoquei gel; i, associades: voleibol i bàsquet femení i bàsquet en cadira de rodes. I hauríem d’afegir tots els equips de “categories inferiors” al primer equip. Quelcom en contra de la “tinença” de seccions? Això faria molt més extens, encara, aquest escrit; són figues d’un altre paner i en què caldria fer una bona anàlisi històrica, social i econòmica. El que és innegable és que una secció d’un esport minoritari (o minoritzat) dins d’un trust multinacional té més possibilitats de finançament i d’arribar, publicitàriament, a una massa social major. I què acaba implicant això? Aquesta macroestructura esten una xarxa parasitària per tot el territori: qualssevol de les persones que comencen a brillar en qualssevol dels esports en què hi participen serà objectiu, temptat amb diners, per entrar a formar part de la seva institució. Conseqüència, debilitació progressiva i continuada de tots els clubs que formen el col·lectiu de l’esport català. Això associat a la idea que només allò que és marca barça és un èxit important va fent cada vegada que les entitats esportives del país es vegin minusvalortizades i amb més dificultats per a poder existir i subsistir. Així cada vegada serà molt més difícil per a les entitats d’una petita localitat, del barri, d’un esport no majoritari, etc. mantenir-se econòmicament viable i socialment integradora o fins i tot interessant. Si no existeix el relat de què s’esdevé en qualsevol altre esport o més enllà d’aquesta marca barça tota aquesta riquesa i tot aquest potencial esportiu així com tot aquest teixit social s’anirà perdent sense que siguin les llàgrimes que la pluja esborra.
Des del moment que acceptem com a societat d’aquest país que els nostres mitjans de comunicació públics donin major importància a allò que succeeix en un intranscendent entrenament setmanal a un jugador del barça que no pas a qualsevol competició d’un altre esport (o no) on participin equips catalans aquest problema no té marxa enrere; ans al contrari, cada vegada esdevindrà més greu. Hauria d’ésser intolerable que existeixin programes diaris que siguin tertúlies de barra de bar parlant respecte foteses de l’equip dels colors suïssos i dels petrodòlars de les dictadures del Pèrsic enlloc de tenir programes sobres les competicions dels diferents esports i dels diferents equips catalans. I cada dia que aquesta situació dictatorial es mantingui continuarem tenint un molt greu problema, una molt greu malaltia a nivell de país. Un altre exemple, com a mostra, el tenim en un diari, d’una empresa privada que es volgué presentar com un referent pel catalanisme (això sí, com a empresa l’importà més els diners que no pas la seva pressuposada ideologia i quan arribà al Primer d’Octubre del dos mil disset no s’atreví a publicar l’anunci del referèndum), el qual a la seva secció deportiva té capçaleres per a diferents esports i una d’específica per al barça i al final de tot hi ha unes secció anomenada “més” on en el desplegable trobes algun altre esport i les seccions del Girona i del RCDE.
Hi pot haver qui es senti temptat a pensar que això és una rabieta per a desviar l’atenció de la pèssima situació de gestió del nostre RCDE; ans al contrari, és una defensa ferma de l’esport del nostre país. I de fet, és una posició de llarg recorregut; ja a la temporada 2016-2017, quan parlàvem de fer una samarreta “per al futbol català” escrivíem:
“Si no fos perquè seria de mal gust comparar un simple esport, per molt que hagi esdevingut quelcom que no és deport, amb una de les malalties més cruentes, tancaríem aquesta reflexió lunar en el vaivé recordant que ens hem de mantenir units per continuar essent vius enfront de la societat mercantil que ha esdevingut el càncer de l’esport català.”
Per tancar aquest llarg escrit, citaré unes paraules publicades l’any 1983 per Josep Maria Mas i Casals en el seu llibre “Radiografia d’un club” (també a la imatge adjunta):
“Si els nostres pobles i les nostres viles i ciutats, estan pendents i un xic bocabadats pel que fa al Barça (…), mal podrem potenciar la pràctica de l’esport a Catalunya, i pitjor podrem encara mantenir -o recobrar- la primacia de Catalunya dintre de l’esport espanyol i conseqüentment, dintre de l’internacional.”
No hi ha pitjor cec que el que no vol veure; i, el futbol i l’esport català pateixen una greu malaltia i aquesta s’anomena nacionalculerisme. Cal voler-ho diagnosticar i solventar.
Catalunya (molt) més que un club!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts