«Mens sana in corpore sano»: Quatre paraules entorn Crazy for Football. The Craziest World Cup.
«Branca, Branca, Branca! Leone, Leone, Leone!».
Certament, feia temps que qui subscriu aquestes línies tenia ganes d’assistir a l’Offside Festival, el festival de cinema documental de futbol de Barcelona, i per raons diferents fins ara no hi havia pogut anar mai. Això ha estat finalment possible enguany, en la sessió d’obertura de la seva cinquena edició a la sala 2 dels cinemes Girona, amb la projecció del documental de Volfango De Biasi Crazy for Football, una producció italiana realitzada el 2017 i premiada en la darrera edició dels David di Donatello en aquesta categoria, una mena de valor afegit. I no en vaig sortir decebut.
Crazy for Football —títol ben trobat que juga amb el doble sentit de la paraula «bojos»— és un documental sincer, reivindicatiu i, a estones, còmic, que segueix de prop l’equip masculí italià de futbol-5 de pacients amb trastorns mentals que competeix al Mundial celebrat a Osaka el 2016, des de les proves de selecció dels jugadors que en formaran part fins a la pujada al podi per rebre la merescuda medalla, passant pels entrenaments, l’elecció del capità i l’entrega de samarretes, o els partits disputats.
Si portem aquest film aquí és pel seu contingut social i cívic que voldríem fer palès als lectors. Efectivament, la cinta reivindica els efectes positius que la pràctica del futbol té per a les persones amb problemes de salut mental. Hi veiem com els ajuda, d’una banda, a millorar la seva salut emocional i, de l’altra, a fomentar les relacions socials. Així mateix, constatem com també els proporciona disciplina, els permet tenir confiança en si mateixos i els produeix, a més, una reducció significativa dels nivells de depressió i ansietat, i, per tant, també de la medicació, entre d’altres.
El muntatge intercala imatges de la preparació i la competició amb entrevistes als propis protagonistes participants, els jugadors amb malaltia mental, juntament amb l’equip professional, format pel coordinador (el psiquiatra Santo Rullo), l’entrenador (Enrico Zanchini) i el preparador físic (l’excampió mundial de boxa, Vincenzo Cantatore), així com també als professionals dels altres equips participants (Perú, Japó i Osaka). En aquestes entrevistes descobrim, per boca dels mateixos protagonistes, tant el seu diagnòstic (esquizofrènia, depressió, ansietat, etc.) i la seva peripècia vital com el seu entusiasme pel futbol i la seva emoció per participar-hi amb la samarreta azzurra. I és que la naturalitat, la humanitat i l’autenticitat que traspuen aquests testimoniatges es mereix un punt i a part, perquè proporcionen força dramàtica i interès al film.
Un altre aspecte que val la pena de fer notar és que temàtica i estructuralment la cinta segueix l’estela d’un altre treball anterior seu, Matti per il calcio (2004) —una mirada igualment íntima, dins i fora del camp, sobre els components de l’equip de futbol-7 del Gabbiano, format per persones amb malaltia mental, al llarg de la competició—, del qual podríem dir que Crazy for Football és una actualització, però donant un pas més enllà. D’altra banda, com ja s’apunta al començament, l’espectador trobarà una divertida referència cinèfila a L’Armata Brancaleone en el crit de guerra dels jugadors, en la tradicional rotllana prèvia a l’inici dels partits.
En conjunt, doncs, Crazy for Football és una cinta no pas menyspreable, ben intencionada, encertada i amb un resultat convincent que aconsegueix fer copsar a l’espectador els múltiples beneficis del futbol per a les persones amb malaltia mental i, al mateix temps, la necessitat d’un canvi de mirada per part de la societat respecte als malalts mentals que superi l’estigma social que pateixen. Dit això, si en teniu l’ocasió, vegeu-la!
Afegirem, per acabar, que Crazy for Football venia acompanyada d’un curtmetratge de tall naturalista titulat El utilero, en què la càmera acompanya i contempla pacientment els costums, rutines i rituals de l’encarregat del material de l’Independiente del Valle equatorià, en el transcurs dels quatre partits de semifinals i la final de la Copa Libertadores del 2016 davant Boca Juniors i Atlético Nacional de Medellín, respectivament, presidits per la tensa espera del protagonista en silent soledat i les seves expressions d’alegria o de desencant pels gols marcats.
Ara cal esperar l’Offside que ve per a tornar-nos a endinsar en la seva programació. Una cita que ens resulta ja completament ineludible. Apunteu-vos-ho bé i no hi falteu!
Pero Page, malfeytor