Una altra de les cites destacades del calendari, que es trobava en el punt de mira dels Pirates i que mereixia la nostra atenció, ha estat el BCN Sports Film Festival, el festival internacional de cinema esportiu de Barcelona, un esdeveniment que arribava, aquest any, a la novena edició i que s’ha celebrat durant la primera setmana del present mes de maig en diferents espais de la ciutat, i que també ha comptat amb projeccions a Tarragona i Sant Boi de Llobregat. Així doncs, el passat dia 2, a mitja tarda, qui signa aquestes línies es trobava present en la sessió preliminar, anomenada «Sport has the power to change the world», que va tenir lloc a la sala Laya de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, disposat a veure la projecció dels tres films que van obrir el festival: A Copa dos refugiados, Are You Volleyball?! i Un joc anomenat esperança. Vist el resultat pensem que l’experiència va ser prou interessant perquè li dediquem aquest escrit, a tall reivindicatiu, pel seu tracte i promoció dels valors socials del cinema i l’esport.
Efectivament, la sessió va comptar amb una taula prèvia, formada per diversos representants institucionals, que va incloure amb molt bon criteri la presència rellevant de l’exfutbolista i comentarista esportiu Michael Robinson, responsable del programa de reportatges «Informe Robinson» que emet el canal de pagament Movistar Plus, un dels programes esportius més ben valorats pel seu segell de qualitat i el seu enfocament molt humà. L’exfutbolista britànic va esbossar, amb la seva naturalitat habitual i la seva manera d’explicar les coses, plena d’espontaneïtat i convicció, els valors humanístics que haurien de transmetre’s en l’esport: la participació o el respecte pels propis companys, entre d’altres.
Vet aquí els films que es van pogué veure en aquella sessió. El primer va ser A Copa dos refugiados, un curtmetratge documental de 13 minuts, amb una factura reeixida i una estètica refinada, que dona la veu directament als mateixos refugiats participants en aquest torneig celebrat a São Paolo, per parlar dels problemes i les dificultats amb què es troben a l’hora d’integrar-se social i culturalment dins la societat brasilera, com l’aprenentatge de la llengua, la discriminació o la violència local.
El va seguir el curtmetratge de ficció iranià, Are You Volleyball?!, de 14 minuts de durada, ben acollit pel públic present a la sala i que acabaria enduent-se el gat a l’aigua en guanyar l’Àmfora, el màxim guardó del BCN Sports Film. Un curt efectiu i talentós que té com a protagonistes un grup de refugiats i de soldats fronterers que traven amistat malgrat la barrera idiomàtica, a banda i banda de la tanca de filferro que els separa i els impedeix el pas, tot jugant a voleibol. Té escenes i imatges que queden en la memòria, com el memorable final que recorda els icònics dits de Miquel Àngel. També mereix menció el magnetisme captivador del nen protagonista.
Va finalitzar la sessió la projecció d’Un joc anomenat esperança, un migmetratge documental de 49 minuts, ben estructurat i interessant, produït per la Fundació Barça, que finalment obtindria el premi especial del jurat. El documental narra cinc històries sobre lluita contra la pobresa i la desigualtat, la convivència i la superació de cinc nenes i nens de Somone (Senegal), Dacca (Bangladesh), Rio de Janeiro, Barcelona i Kara Tepe (illa de Lesbos), que tenen en comú participar en el programa Futbol Net de la Fundació. Per fer-ho, el documental combina les declaracions dels seus propis protagonistes i les dels seus pares amb els comentaris i reflexions de cinc periodistes i escriptors de renom: Martín Caparrós, John Carlin, Santiago Roncagliolo, Juan Cruz i Laura Restrepo, que introdueixen i puntuen cada història.
En definitiva, tres propostes, dins la línia de la sensibilització i la conscienciació, d’un interès innegable que posen al descobert la realitat del drama dels refugiats i les problemàtiques derivades, així com les experiències d’intervenció concretes centrades en fenòmens tan diversos com la pobresa, l’exclusió, la desigualtat, la discriminació i la violència que pateixen els més desvalguts. Artísticament, el balanç també és positiu. I ens n’alegrem.
Pero Page, malfeytor e robador