Fa poc més d’un mes, a finals de novembre, que va morir el periodista Juan Segura Palomares, estretament vinculat des de feia molts anys al RCD Espanyol, on havia estat director de comunicació entre els anys 1981 i 1996. De la seva biografia i recorregut s’han ressaltat el seu perfil humà i els seus mèrits professionals. Els qui van tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo han recordat la seva vitalitat, el seu caràcter extravertit i la seva faceta de relacions públiques. La majoria d’obituaris han destacat que fou un home culte, llegit i de ploma brillant, a més d’un autèntic comunicador, ocurrent i de memòria privilegiada. I que era un gran enamorat del teatre i dels toros, però que la seva gran passió va ser l’Espanyol.
En canvi, han passat per alt l’espinós tema del seu passat franquista com a militant de Falange, on ocupà ben aviat diferents càrrecs d’aquesta organització a nivell provincial de Barcelona, primer com a responsable de premsa i propaganda a la guàrdia de Franco i al sindicat universitari SEU (Sindicato Español Universitario), a la segona meitat dels anys cinquanta, i després com a cap de les delegacions del Frente de Juventudes, en el període que va de 1967 a 1970, i del Movimiento nacional a les acaballes del règim, formant part del sector aperturista en el final de la dictadura. Com a periodista, els seus inicis van ser als dos diaris del Movimiento a Barcelona: La Prensa, on fou redactor, i Solidaridad Nacional, la capçalera de Falange, del qual va ser sotsdirector. També va presidir el sindicat vertical de premsa de Barcelona, càrrec que ocupà des de 1967 a 1976. No obstant això, les coses no li va anar tant bé quan decidí encetar la carrera política: a les eleccions municipals franquistes de 1970 a Barcelona, on va ser candidat oficialista a regidor del terç familiar, els electors del Districte I no el van escollir.
Certament, en la seva afiliació ideològica degueren tenir una forta influència les conviccions polítiques del seu pare, Juan Segura Nieto, de qui també va heretar la passió pels colors blanc-i-blaus. Un agent de policia de professió, membre —segons consta a les declaracions que va fer a la Causa General— de diversos grups d’extrema dreta de caire conspirador i colpista a la Barcelona dels anys trenta, com el Partido Nacionalista Español, l’España Club i l’Agrupación de Juventudes Antimarxistas, de la qual seria un dels seus dirigents, que combinaven la propaganda escrita amb les accions provocatives i violentes, caracteritzats per un nacionalisme espanyol intransigent i un profund ideari anticomunista, antimaçó i antijueu. Idees, totes elles, que plasmà, ja sigui nominalment o amb el pseudònim Juan de Granada, a les pàgines del setmanari ¡Presente!, l’òrgan propagandístic de las Juventudes Antimarxistas (“Contra los asesinos de España: comunismo, socialismo, anarquismo, masonería, separatismo, judaísmo”), que es publicà a Barcelona d’octubre de 1935 a febrer de 1936 amb un total de 16 números i del qual va ser redactor en cap, i en el seu llibret ¡Alerta!… Francmasonería y judaismo, publicat el 1940. Així, la primavera del 1936 Segura Nieto fou arrestat, imputat de l’assassinat dels germans Badia, i deixat en llibertat al cap de sis setmanes de detenció sense conseqüències. El 15 de juliol va ser detingut novament quan, formant part d’un grup de set homes armats amb pistoles, es disposava a assaltar i cremar la redacció del diari La Publicitat com a resposta davant d’un article publicat arran de l’assassinat de Calvo Sotelo. Sortí de la presó el mateix dia del cop d’estat, la qual cosa li impedí sumar-se a les tropes sublevades la matinada d’aquell 19 de juliol. Sí ho feren dos dels seus correligionaris de les Juventudes Antimarxistas que moriren en els combats, el seu president, el militar retirat Pedro Navarro Antón, i Miguel Jiménez Azorín, director de ¡Presente!. Entre estada i estada a la presó participà en les reunions preparatòries del cop entre els sectors civils i els militars colpistes de la UME (Unión Militar Española), com a representant dels Sindicatos Libres i de les Juventudes Antimarxistas. Fracassat el cop, es passà la guerra amagat a diferents indrets fins a l’ocupació de Barcelona. Acabada la guerra, participà activament en diversos actes d’afirmació nacionalsindicalista i de propaganda falangista, essent premiat l’abril de 1940, per la seva condició de camisa vieja, amb la direcció provincial de sindicats de plantes industrials.
Amb aquesta trajectòria activa i destacada, i a la vista dels antecedents familiars, el que no es pot negar és que l’afiliació de Segura Palomares a Falange va ser per convicció ideològica i no per interès professional. A més, en una entrevista que li feren a La Vanguardia (març de 1971), arran de l’obtenció del premi Ciutat de Mataró de teatre, es ratifica com a tal i es declara joseantoniano.
Així, en aquesta època el Segura Palomares falangista es fa present en tota la seva obra, ja sigui en els articles periodístics, ja sigui en la resta dels seus escrits, com en el cas de la història del RCDE Espanyol que publicà l’any 1974. L’exemple on segurament es fa més evident el seu ideari és en el capítol dedicat a la guerra civil (p. 204-215), on es posa especialment de manifest un ús distorsionat de la memòria: des de la publicació de la llista dels socis caídos del bàndol nacional que van ser assassinats i afusellats l’estiu del 1936, juntament amb la fotografia del monument als caiguts “por Dios y por España” erigit com a tribut d’homenatge en l’estadi de Sarrià (p. 205-206), fins a la premeditada semiocultació de la formació del comitè de treballadors, afiliat a la UGT, constituït durant l’època de les col·lectivitzacions per autogestionar el club, del qual inicialment formaven part Manuel Cuervas, Ramon Trabal, Jaume Casamitjana, Crisanto Bosch i Luis Gamito “Pasabalón”, passant per la reducció a un esquema interpretatiu de persecució violenta, segons ell, contra el club, amenaçat i en perill de desaparició, i el seu retorn, acabada la guerra, de mans d’aquests dipositaris temporals als seus “legítims” propietaris, que havien escapat a l’anomenada zona nacional. Vint-i-sis anys després, Segura Palomares en la seva història reloaded del centenari encara insistirà en el record a aquests seixanta-dos socis morts, als qui considera que se’ls ha oblidat amb l’arribada de la democràcia, però aquesta vegada “en blanc i blau, per damunt de qualsevol color polític” (p. 124-125). Tampoc ens explicarà, sempre defugint aquestes pràctiques, l’assumpte de l’autogestió, i continuarà caracteritzant el període de la guerra de parèntesi, amb l’esmentada missió realitzada d’haver salvaguardat el club (p. 127). Tot plegat una lectura de la història clarament esbiaixada, interessada i amb una significativa càrrega ideològica que emmascara determinats episodis, en gran part desconeguts i invisibles, d’aquesta part de la història del club sobre els quals resulta imprescindible la necessitat d’abocar una mica de llum.
Per últim, no voldria acabar aquest escrit sense deixar clar que si s’ha cregut oportú i d’interès recordar i destacar alguns aspectes del passat falangista de Juan Segura Palomares —convenientment descuidat en els articles necrològics que se li han dedicat—, com ara la seva trajectòria política o la influència determinant del pare en la seva “visió del món”, ha estat primer perquè, al meu entendre, pot ajudar-nos a conèixer millor i valorar la seva figura i obra, i després com a resposta a les diverses amnèsies, oblits o “pactes de silenci” que acostumen a envoltar determinades persones de la història immediata.
Nobody
Arxius
Archivo Histórico Nacional, Causa General, Pieza Segunda de Barcelona. Del Alzamiento Nacional. Antecedentes. Ejército Rojo y Liberación. Lligall 1630, expedient 1, fulls 101-106 (18 de febrer de 1941) i 163-166 (5 de maig de 1941). [Declaracions de Juan Segura Nieto].
Bibliografia
CASAS SORIANO, Just, Els fets de juliol de 1936 a Barcelona. Els protagonistes i les víctimes, Barcelona, Editorial Base, 2016.
SEGURA NIETO, Juan, ¡Alerta!… Francmasonería y judaísmo, Barcelona, Felipe González Rojas Editor, 1940.
SEGURA PALOMARES, Juan, Historia del R.C.D. Español, Bilbao, Gran Enciclopedia Vasca, 1974.
SEGURA PALOMARES, Joan, Cent anys d’història del RCD Espanyol de Barcelona, Barcelona, Fundació Privada RCD Espanyol de Barcelona, 2000.
Premsa i Revistes
El Mundo Deportivo, La Vanguardia, La Vanguardia Española, ¡Presente!, Solidaridad Nacional.
1 comentario en «Amnèsia col·lectiva i història oficial»