Un esperat retrobament. Acaba de tenir lloc a Barcelona la sisena edició de l’Offside Fest, la cita anual que té com a protagonista el cinema documental de futbol. D’entre les diverses propostes seleccionades em va cridar particularment l’atenció, a nivell temàtic, el documental Football for better or for worse (2017), d’uns setanta-dos minuts de durada, de la directora sueca Inger Molin, que fins ara s’havia pogut veure en certàmens similars a Nova York, Toronto, Copenhaguen i Bilbao, i que l’organització de l’Offside va voler projectar poques hores abans que la pilota comencés a rodar al Mundial femení de França, aquell mateix cap de setmana.
El documental, estructurat cronològicament, segueix, durant un any i mig, el dia a dia, l’esforç i les dificultats del FC Rosengård, el millor club de futbol femení de Suècia i un dels punters d’Europa, a través del relat dels seus principals protagonistes, el llavors director general del club, Klas Tjebbes, i la directora esportiva, l’exjugadora de la casa Therese Sjögran, però també d’algunes de les seves jugadores internacionals i estrangeres, com és el cas de la davantera i capitana de la ‘canarinha’ Marta, la internacional neozelandesa Ali Riley, la jove portera sueca d’arrels bosnianes Zećira Mušović o la defensa Lina Nilsson, per exemple. Un club que funciona com una gran família, on el que importen són les jugadores i la superació diària dels obstacles en un món predominantment masculí.
En aquest sentit, el documental s’obre amb la denúncia del mànager general Klas Tjebbes, que és tota una declaració d’intencions, sobre el repartiment desigual dels diners que la UEFA destina als clubs que participen en la Champions League masculina, 1.250 milions d’euros, enfront dels 2’5 milions que distribueix entre els clubs participants en la Champions femenina, xifres que suposen respectivament el 99,8% i el 0,2% del total. I més quan els ingressos econòmics generats per la competició femenina són del 5%, diu Tjebbes. Una dada prou concloent que mostra com la discriminació del futbol femení és una realitat a superar. Aquest és un dels problemes a què s’enfronten constantment els clubs de futbol femení com el Rosengård: el de la seva viabilitat i sostenibilitat econòmica, com molt bé ens explica Tjebbes, ja que la falta de pressupost i els problemes financers poden acabar amb el projecte, com quan el 2014 va desaparèixer el Tyresö FF. En un altre moment veiem, també, els seus esforços per atraure l’interès dels patrocinadors i els acords de patrocini subscrits.
L’altra peça clau d’aquesta història és Therese Sjögren, l’encarregada de dissenyar el projecte esportiu del club, que com a jugadora es va convertir en un veritable referent per a totes aquelles nenes i noies de la pedrera del Rosengård. Al documental hi veiem l’anunci oficial de la seva retirada com a futbolista i l’emotiu comiat sobre la pròpia gespa de la capitana en el seu últim partit amb abraçades de les seves companyes i aplaudiments del públic, després de quinze temporades defensant els colors blancs del Rosengård i de sumar cinc lligues i tres supercopes, així com la decisió de posar a les seves mans la direcció esportiva a proposta del general manager Klas Tjebbes.
Sjögren mostra una entrega total per la feina i les seves futbolistes, tal com queda reflectit en el documental. I amb la seva psicologia i forma de ser fa tasques de coaching esportiu, fent que confiïn en elles mateixes, i alhora animant-les a esforçar-se i seguir lluitant. A més de la gestió esportiva, Sjögren té cura que tot rutlli i que tothom se senti a gust, fins al punt de solucionar els petits problemes, que de vegades no tenen res a veure amb el futbol, com per exemple solucionar els problemes de connexió a internet de les futbolistes.
Al tàndem Tjebbes-Sjögren, que apareix en diversos moments patint a la grada, s’hi sumen els testimonis de diferents jugadores, entre els quals destaca el de l’estrella de l’equip, la veterana davantera brasilera Marta, Pilota d’or cinc vegades consecutives, recordant, malgrat ser una de les jugadores més ben pagades del futbol femení, la desigualtat salarial existent entre homes i dones en el món del futbol. Una altra escena destacable resulta el testimoni de la portera canadenca Erin McLeod i la seva parella, la davantera estadounidenca Ella Masar McLeod, reivindicant públicament la seva homosexualitat.
Entremig, amb una realització distant i objectiva, i una excel·lent qualitat d’imatge, hi contemplem el seu modus vivendi, tant dins com fora del terreny de joc, en sessions d’entrenament, partits, desplaçaments i en el seu temps lliure.
Ara bé, més enllà de la dimensió esportiva, el Rosengård és un club socialment compromès que promou iniciatives per a fomentar el respecte per la diversitat sexual i facilitar la inserció i la integració laboral. Concretament, d’una banda, reivindicant-se com un club inclusiu i respectuós del col·lectiu LGTBI, tant pel que fa a la plantilla com pel que fa a la grada, i lluint la bandera LGTBI a la part de darrera de la samarreta, així com a les quatre banderoles de córner. I, de l’altra, participant en el projecte Boost, un programa conjunt amb els serveis socials i d’ocupació de Malmö, adreçat a les persones en situació d’atur i risc d’exclusió sociolaboral (dones, joves i immigrants).
En suma, un documental prou suggeridor, ben filmat i dirigit amb eficàcia, provinent d’un país com Suècia on es valora el futbol femení, que pretén incitar l’espectador a la reflexió sobre les diferències i desigualtats existents entre el futbol masculí i el femení (d’atenció mediàtica, esponsorització, salarial, etc.) i la necessitat d’aconseguir un tracte més igualitari en una societat més justa. Faríeu bé de veure’l, si teniu ocasió. Fins al 2020.
Pero Page, de Lekeitio, malfeytor e robador