Ruta a Gdańsk V (Seguint el nostre camí de llum cap a casa)
– «Pomagoy, Big, nashym»
– «A kotri vashi?»
-«Kotri poduzhayut ‘ ! «
[-«Que Déu ajudi els nostres!
– «I quins són els vostres?
– «Els que guanyin!»]
Refrany ucraïnès
El nostre pirata James John Allison afirma, des de fa temps, que el 5 de juny (efemèride dels naixements de Pancho Villa, Keynes i Lorca així com de les defuncions de Dee Dee Ramone i Ray Bradbury) de 2021 la pericada serem al Allianz Arena o al Krestovsky Stadium (això ho decidirà la UEFA el dia de la Mercè d’enguany) per a jugar la final de la Champions League després d’haver aixecat, per fi!, l’Europa League al Stadion Energa Gdańsk el 27 de maig de l’any vinent (sabíeu que el 27 de maig del 1792, a París, fou emprada per primer cop la guillotina?). Tot i que us costi de creure, pren la mateixa quantitat de Nelson’s blood (rom) que la resta; és a dir, a més a més de les dosis prescriptivament preceptives, tot el que pot d’amagatotis…
Per què us explico tot això ara? Perquè cal aixecar la moral després de la debacle de diumenge: tranquils, quan la Barchinona visigoda esdevingué Madinat Barxiluna acabà essent després de la conquesta carolíngia la capital del comtat de Barcelona; així, que tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem (ara sí!) a vèncer!
Ara mateix algú s’està percatant que quan es confirmà que el nostre rival a l’última ronda classificatòria de la UEL seria el Zorya Lugansk vaig pensar què coi podria escriure en les dues entrades referents a aquests dos partits… Ucraïna… Anna Akhmàtova? Ara és quan surt el més esqueixat de la turba a recordar que guanyaren fa dos anys en la lligueta a San Mamés; però si sabeu de futbol em faríeu pensar en jugadors ucraïnesos com Íhor Belànov, Oleh Blokhín o Andrí Xevtxenko. Us podria haver parlat d’aurores, locomotores o del títol soviètic. Fins i tot haver relacionat l’exili (700 km, 10 hores en cotxe) al qual el club es veu forçat per la Guerra al Donbass que els du de Lugansk a Zaporíjia amb la història del cosac Taras Bulba; fins i tot haver estirat l’actual situació geopolítica ucraïnesa per a recordar la Charge of the Light Brigade; però crec que em quedaré avui amb el Camí dels Txumaký.
Aquest Txumàtsky Xliakh és el nom que donen a la Via Làctia. Es deu al fet que els txumaký eren uns comerciants itinerants que transportaven molts productes diferents però dels quals destacava, especialment, la sal. Acostumaven a fer rutes regulars i, sembla ésser, que els camins per on passaven acabaven esdevenint blancs de la sal que els queia. En d’altres indrets del món llur nom fa referència a camins d’aucells i les seves migracions, a rius, brases del foc per il·luminar el camí, de la cua tallada d’una dragona, ballarines guineus voladores o les espurnes de les ferradures dels cavalls dels guerrers en camí mentre per a nosaltres, el nom de la nostra galàxia fa referència a la maternal llet nodridora que Hera vessà alletant Heracles; fet que ara ens sembla una bonica llegenda metafòrica però pensem que des que Anaxàgores i Demòcrit (fa quasi 2500 anys!) digueren que eren estels llunyans passaren mil cinc-cents anys fins que perses i àrabs tornaren a pensar en aquesta quasi possibilitat i dos mil fins que la ciència (o allò que era a les seves beceroles) europea ho començà a demostrar… quasi com la fe de la pericada en assolir un títol europeu… I sabeu el millor de tot, que en català també l’anomenem Camí de Sant Jaume, així que potser no és un il·luminat a qui no haguem de fer cas el nostre pirata Jaume…
Hòstia, que havia de parlar del rcde! Vaig a discrepar amb la massa: a mi en Dídac em sembla un jugador que cal mantenir a la plantilla. La derrota era quelcom previsible perquè el Sevilla és unequip construït per a jugar Champions amb un pressupost que dobla el nostre i blablabla… Un moment! Si passem la ronda ucraïnesa l’equip de Nervión i nosaltres lluitarem, sense comptar amb els equips que aniran arribant, vergonyosament i injusta, des de la UCL, amb Man U, gunners, l’equip de la lloba capitolina a l’escut, etc. És a dir, que si les excuses han d’anar per aquí, tal volta que pleguem. Si volem ésser qui aixequi el títol de la UEL entre 213 equips ja podem plegar veles si emprarem aquestes excuses. Ningú pot negar que tenim l’equip en construcció i que, tot i els desigs demanats durant els perseids, fins el 2 de setembre pot haver moviments als despatxos pericos, tanmateix, l’objectiu més immediat de l’entitat era i és entrar a la fase de grups de l’Europa League però fins llavors, hi ha dospartits de lliga pel mig que no poden obviar-se. És cert que no és just crucificar en Gallego a aquestes alçades de la partida; però també és cert que hi ha decisions -no només seves- que són perfectament i lícitament criticables en molts casos per incomprensibles. Jugadors que es mantenen en els onzes titulars passi el que passi, jugadors a qui no se’ls dóna la confiança per tornar a ésser referents, sistemes que no semblen “assajats” en partits prèviament (amb manca d’automatismes); i sí, el VAR continua essent una farsa (però no podem escudar-nos per excusar-nos).
Com un guerrer caigut del cavall toca seguir lluitant, l’estendard és dempeus i la batalla continua; en el nostre cas, a la grada i a la gespa (també als despatxos!). Cal fer esdevenir aquesta eliminatòria com la nostra particular victòria a la Batalla del Coll de Panissars.
Si heu arribat fins aquí us felicito, o us planyo, heu demostrat que com bons pericos sou uns veritables estoics; tal volta sou dels que somnieu tornar a viure vetllades com les del 29 de juny i els 2 i 5 de juliol del 82 o les prèvies de tants anys de travessia pel desert us ha fet esdevenir dracs de komodo. Sigui com vulgui, tota aquesta tirallonga tenia per intenció fer-vos (fer-nos) aturar uns instant en la nostra llarga odissea vers la capital del voivodad de Pomerània i mirar el cel; perquè tothom, alguna vegada a la vida ho ha fet i sentint la immensitat infinita de l’Univers ha capit llur infinitesa. Imagineu-vos però, com lluiria la formosa Via Làctia, el Camí dels txumaký, amb el nostre etern capità, envoltat dels herois blanc-i-blaus, fent refulgir el trofeu… Glòria als herois que ja no hi son / als que ara juguen i als que jugaran / a tots els que van deixar-se la pell /per uns colors de llibertat. Ara és l’hora de deixar enrere les derrotes i seguir batalla a batalla fins a la victòria final.
Aur, aur, pericos!
Môr-ladron Hywel Morgan Roberts
P.S: a tothom que esperava un article polític per tornar a carregar contra Pirates RCDE, avui no us pensava donar carnassa. YPA! (us deixo un escrit del Toni Padilla).
P.S.II: el txumak també és un ball popular; esperem ser nosaltres qui celebrem quelcom dijous vinent i això passar per una gran festival de llum enmig de la foscor anit al RCDE Stadium.