La victòria que ho canviarà tot o simplement o postergarà?

Quin preu, no pas quin valor, creieu que tindrà la victòria de diumenge passat a Ipurua? Hores d’ara gran part de la pericada haurà vist les imatges de El día después en què VS4 diu “Ganas hoy aquí y te cambia todo”. I sí, té raó, perquè el futbol és resultadista (sí, molt #fuckmodernfootball però el Bury FC ja és mort i enterrat!) però dut a terme per persones (que poden seguir dinàmiques guiades per la massa i les emocions: per això existeixen les ratxes en el futbol; perquè, com diu David Sumpter a Soccermatics, “se pueden encontrar patrones en todo. (…) Y también, por supuesto, hay patrones en el futbol.”*

He de reconèixer que no vaig veure el partit contra el equipo armero. Només vaig poder connectar amb la informació del partit a Eibar en tres moments: perdíem 1-0, just en els tres minuts bojos que ens donen la victòria i per a confirmar el guany dels tres punts. Òbviament, com a perico vaig alegrar-me de la victòria del rcde, però, comentaris de gent propera (primer i després d’altres) vaig pensar que si el joc i la roda de premsa eren tan negatius aquella podia ésser una victòria enverinada: qui no guarda quan té, no menja quan vol (o mal va qui no pensa per l’endemà). Algú va escriure que seria una victòria molt cara…

La muntanya russa que és ésser membre de la pericada ens ha dut des de l’assalt a la gespa del RCDE Stadium per la més gran il·lusió en dotze anys (i arribant a la fase de grups que encetarem aquest dijous) a veure com la lliga esdevenia d’una grisor que ens feia recordar aquell tintinià “olemos a muerto”. Tal volta, l’afició som amb la pell molt fina i, ja se sap: qui té la cua de palla, aviat s’encén; però ara per ara, hauríem d’ésser totalment eufòrics i estem més a l’expectativa que els remainers davant el Brexit i el govern Johnson. Aviam que hem viscut 4 descensos (només 4) i podríem citar èpoques d’una foscor esfereïdora en el futbol (i no cal anar gaire enrere…).

Si entrem en el confessionari, reconeixeré que una vegada ens abandonà en Rubi (i sí, jo vaig ser dels pocs que afirmava que se l’havia de mantenir durant aquella infausta ratxa a mitja temporada) no sabia triar entre les opcions de Gallego o Machín. Però, una vegada triat el surienc, ens hi pugem a bord i creiem en la decisió. I arribaren les rondes prèvies de la UEL durant la pretemporada i amb un mercato que no es tanca mai i que ens ha deixat amb la sensació que han faltat peces per incorporar. I mentre assolíem el port del retorn a Europa, la Lliga esdevenia un nocturn bosc encantat per a criatures: totes les pors brollaven en infernal legió. Mentre l’afició començàvem a tenir la sensació de veure un equip que recordava un pollastre escapçat corrent no trobàvem l’empatia en les rodes de premsa i havíem de creure en un procés que ningú semblava entendre. I apareixeren les pors dels llits i la sensació que, el que podia ésser el nostre millor any des de Glasgow es podria perdre com llàgrimes a la pluja…

Mentre somniem l’horitzó de Gdańsk enguany ha d’ésser (em nego a escriure “havia d’ésser”) la confirmació que podrem aspirar a temporades on la lluita per entrar a Europa fos la constant i no un etern miratge (com el de la Turquia preErdogan); i, vull que això sigui així, que no ens robin els desigs com per art d’un malvat Sandman (el folckòric no gaimanià) i tot esdevingui un miratge en un desert d’arenes movedisses. Vull creure que Gallego és el nostre home. Ho vull creure…

Môr-ladron Hywel Morgan Roberts

* Segons la traducció de Francisco García Lorenzana editada per Ariel.